En les escoles i instituts, la presència de persones amb diabetis —ja siguen alumnes, docents o familiars— hauria de ser una oportunitat per a educar en la diversitat, en la responsabilitat compartida i en la cura col·lectiva. No es tracta només de saber què és la diabetis, sinó de comprendre què implica viure amb ella: controlar els nivells de glucosa, gestionar l’alimentació, fer front a situacions d’urgència, conviure amb la por, amb el cansament, amb la mirada aliena.
La formació en salut, en aquest sentit, hauria de ser integral, transversal i emocional. Cal que les persones joves aprenguen a identificar els símptomes d’una hipoglucèmia, a saber què fer si una companya necessita ajuda, a respectar els ritmes i les necessitats de qui viu amb aquesta condició. Però també cal que s’eduque en l’empatia, en la no discriminació, en el reconeixement de les capacitats i en la lluita contra l’estigma.
És preocupant que, en molts centres, encara es delegue la responsabilitat en les famílies o en el personal sanitari extern, sense assumir que l’educació és també salut. Que no es contemple la diabetis com una realitat que ha de formar part del currículum, de les tutories, de les activitats extraescolars. Que es continue pensant en la malaltia com una excepció, i no com una part de la vida.
Per això, cal una aposta decidida per la formació del professorat, per la creació de protocols clars i inclusius, per la implicació de l’alumnat en processos de sensibilització i acció. Cal que la diabetis deixe de ser un tabú, una càrrega o una etiqueta, i es convertisca en una oportunitat per a construir comunitats educatives més justes, més informades i més humanes.
Educar en diabetis és educar en vida. És reconéixer que la salut no és només absència de malaltia, sinó presència de vincles, de coneixement, de suport mutu. I que les escoles i instituts tenen un paper fonamental en eixa construcció. Perquè formar en diabetis és formar en dignitat.