El cas de Juana Rivas continua sent una ferida oberta en el cor de la justícia contemporània. Quan una mare decideix fugir amb els seus fills per protegir-los dels presumptes maltractaments del pare, no s’està rebel·lant contra la llei sinó reclamant auxili. Davant d’aquesta acció desesperada, l’aparell judicial ha reaccionat amb duresa, prioritzant els mecanismes burocràtics internacionals per damunt del dret del menor a viure lliure de por. El cas ha despertat consciències i plantejat preguntes que encara esperen resposta.
Juana, de Granada, va tornar a Espanya amb els seus fills el 2016, al·legant que havia patit violència de gènere. El pare dels menors, condemnat en 2009 per lesions, va acusar-la de sostracció. La justícia espanyola, en aplicar el Conveni de la Haia, ordenà la restitució dels menors, i Juana acabà sent condemnada a presó. El seu indult parcial no resolgué la qüestió de fons: què passa quan la llei no protegeix qui ho necessita?
El 2025, el cas ha tornat a escena amb l’entrega forçada del fill menor al pare, tot i que el xiquet havia expressat por extrema. La frase "Em matarà com torni" no pot ser ignorada per cap sistema que aspire a respectar els drets humans. En lloc de suspendre l’entrega fins que s’aclariren les denúncies de maltractament, la justícia optà per fer complir la normativa amb rigidesa. El pare, per la seua banda, està investigat per presumptes maltractaments habituals, però el procés judicial continua lent, com si la protecció del menor fóra una qüestió secundària.
Aquest fet planteja una problemàtica profunda sobre el funcionament de les lleis i els tractats internacionals. El Conveni de la Haia, creat per evitar sostraccions il·legítimes, no contempla els casos en què la mare fuig per protegir la criatura. La coordinació entre estats hauria de tenir en compte el context emocional, el perill real i les manifestacions dels infants. Quan aquests elements són ignorats, la norma es torna opressiva.
Diversos sectors polítics han expressat la seua indignació. Compromís, entre altres forces progressistes, ha mostrat suport a Juana i a la ministra d’Infància, que ha demanat públicament que no s’execute l’entrega. La coalició valenciana considera que s’ha desatès l’interés superior del menor, i recorda que la veu dels infants no ha de ser menyspreada. Persones com Mónica Oltra han denunciat que la situació és un exemple clar de violència institucional.
La violència vicària, en què l’agressor utilitza les criatures per fer mal a la parella, és una realitat encara molt invisibilitzada. Tot i estar reconeguda legalment, la seua aplicació en l’àmbit judicial és minsa. El desconeixement, la falta de formació específica i els prejudicis que arrastrem fan que es continue deixant desprotegides persones que han denunciat. Aquest cas no és aïllat: són moltes les mares que acaben perseguides pel mateix sistema que haurien de trobar com a aliat.
Davant d’aquesta situació, s’imposa la necessitat de transformar profundament les estructures. Els tribunals han d’aprendre a escoltar les criatures, a entendre que les seues paraules són indicadors clau per identificar el risc. Cal formació específica en violència vicària, perspectiva de gènere i drets dels infants per part de les persones que intervenen en processos judicials. Les institucions públiques han de deixar de ser organismes decoratius i convertir-se en escuts reals davant l’amenaça. Els ministeris, les defensories del menor i els sistemes de protecció social han de tenir recursos i capacitat d’intervenció efectiva.
La societat civil també té un paper fonamental. Campanyes com "Juana està en mi casa" han aconseguit visibilitzar el cas i trencar el silenci. Però no n’hi ha prou amb protestar puntualment: cal construir xarxes de suport permanent, comunitats preparades per acompanyar qui decideix alçar la veu. També fa falta educació, sensibilització i valors que ens permeten entendre que la protecció dels infants no és negociable.
Quan una criatura demana ajuda, la societat no pot girar el cap. Quan una mare arrisca la seua llibertat per salvar les seues filles o fills, la llei ha de preguntar-se si ha fet prou. El cas Juana Rivas ens ha mostrat les falles del sistema, les seues contradiccions i la urgència d’un canvi. És una crida a revisar tractats, protocols i actituds.
No podem continuar vivint en una societat que castiga qui protegeix i protegeix qui castiga. No podem permetre que la veu d’un xiquet siga tractada com a simple nota al marge d’un informe judicial. No podem deixar que una mare siga reduïda a una infractora quan, en realitat, ha actuat amb coratge.
La justícia ha de tenir ànima, escoltar les emocions, reconéixer les vivències i respectar els drets en tota la seua complexitat. El futur es construeix amb voluntat, sensibilitat i compromís. I això només serà possible si cada persona, cada institució i cada àmbit de poder assumeix la responsabilitat de garantir que cap criatura torne a dir "tinc por" sense que ningú reaccione.
Si aquest cas ens ha mostrat alguna cosa, és que la transformació no pot esperar. Perquè darrere de cada procés judicial hi ha vides en joc. I les vides, siguen com siguen, mereixen ser protegides amb justícia real, empatia i valentia.