Després d’una agressió a un veí presumptament comesa per joves d’origen magrebí, s’ha desencadenat una escalada de violència que ha anat molt més enllà de la indignació. El que ha vingut després —aldarulls, patrulles ciutadanes, agressions a comerços, crides a “caceres de migrants”— ha sigut fomentat i amplificat per col·lectius d’extrema dreta. Les convocatòries violentes, els missatges en xarxes socials, la presència d’armes en vehicles: tot indica una acció organitzada, justificada per discursos racistes i legitimada per la impunitat política.
El feixisme no és una opinió. El racisme no és debatible. Quan s’ataca a una persona pel seu origen, no només se la vulnera a ella: s’ataca el conjunt de la societat. Es trenca el fil invisible de la confiança, de la igualtat, de l’espai compartit. I per això, no podem mirar cap a un altre costat. El silenci és complicitat. La passivitat és renúncia.
Els discursos que vinculen migració amb delinqüència són mentida. Les dades ho desmenteixen. La memòria històrica ens alerta. I els valors democràtics ho rebutgen. Quan el ministre de l’Interior assenyala Vox com a responsable moral, no parla només d’un partit: parla de tot un ecosistema d’odi construït des del poder, amb crides a l’enfrontament, amb negació de drets i amb banalització del racisme.
Enfront d’això, cal una resposta: jurídica, política, educativa i comunitària. El diputat Alberto Ibáñez, en nom de Compromís i Sumar, ha demanat obrir el debat sobre la il·legalització del feixisme. També s’ha proposat crear una comissió parlamentària per estudiar el racisme estructural. No es tracta de mesures simbòliques, sinó de blindar la democràcia.
L’educació ha de ser bastió contra l’odi. Quan una mestra veu potencial en cada criatura, es destrueixen els murs del fatalisme. Quan l’escola il·lumina amb esperança, desmuntant prejudicis, es construeix un país nou. Educar és molt més que transmetre coneixement; és encendre consciències.
Els discursos d’odi no apareixen de sobte; germinen en el malestar, en la por, en el desconeixement. Per això cal educar des de ben menuts en l’empatia, en el reconeixement de l’altre, en la gestió de les emocions. Una societat que educa per a la pau té més ferramentes per resistir el feixisme.
L’educació no pot ser neutra. Quan una mestra explica la memòria històrica, desmunta prejudicis i parla amb claredat de drets humans, fa política en el sentit més noble: construeix ciutadania crítica i responsable. Eixe compromís és el que combat els discursos únics.
Cal fer pedagogia també a l’espai públic: en festes, commemoracions, manifestacions. Cal resignificar el carrer com a lloc d’inclusió i resistència alegre. Que les banderes abracen, que la música une, que la festa siga espai de convivència.
La cultura és una arma poderosa. El teatre, el cine, la literatura, les arts plàstiques poden posar rostre al patiment, construir relats alternatius i oferir mirades crítiques. Les entitats culturals han de ser altaveus de diversitat i de resistència.
Les entitats veïnals, les ONG, les colles, les penyes, les assemblees locals poden teixir xarxes de suport, d’autodefensa comunitària, de pedagogia política. Quan treballen conjuntament, transformen els barris. No calen grans discursos; calen pràctiques quotidianes de convivència.
Cal escoltar les persones migrades. No són només beneficiàries de drets; són portadores de coneixement, de cultura, de resistència. Incorporar les seues veus als debats i donar-los protagonisme és essencial per trencar la mirada paternalista.
La solidaritat entre pobles ens recorda que l’odi no és local: és estructural, global. Cal aliances àmplies, estratègies compartides, connexions internacionals. Aprendre d’altres lluites, unir forces: és imprescindible.
Els cossos policials i judicials han de formar-se per detectar el racisme institucional. No és admissible que les discriminacions es reproduïsquen en detencions, tractes o judicis. Cal protocols clars, seguiments eficaços i mecanismes de denúncia accessibles.
Cal visibilitzar les persones referents: dones racialitzades, joves migrants, activistes que planten cara a l’odi. Que les seues històries siguen reconegudes. Que no queden silenciades.
La memòria és essencial. Conéixer el passat —les dictadures, els exilis, els genocidis— ens ajuda a entendre el present. Que la memòria entre a les aules, a la cultura, als debats. Que no siga només commemoració, sinó ferramenta viva.
És fonamental que les institucions es posen al costat de les víctimes. Quan una persona racialitzada és agredida, discriminada o humiliada, cal més que solidaritat simbòlica. Cal acompanyament, protecció efectiva, reparació pública. Que es reconega la injustícia. Que s’actue amb contundència davant de l’odi. Que la justícia no tarde, que la memòria no es difumine. Que la dignitat tinga nom propi.
Els mitjans de comunicació també tenen un paper clau en este procés. Massa vegades s’han reproduït discursos sensacionalistes que reforcen estereotips i criminalitzen col·lectius sencers. El periodisme ha de ser ferramenta de veritat, de rigor, d’empatia. Cal evitar la difusió acrítica de missatges xenòfobs i apostar per una narrativa inclusiva, centrada en les persones, en la seua història, en les seues aportacions.
També cal fer pedagogia en l’espai festiu. Cal resignificar les celebracions com a moments de trobada i alegria compartida entre cultures. Quan la festa es contamina amb insult o exclusió, perd la seua raó de ser. La festa ha de ser rebel·lia en convivència.
La cultura pot ser una arma poderosa contra el feixisme. El teatre, la literatura, el cine, les arts plàstiques poden ajudar-nos a entendre les complexitats del món, a posar rostre al patiment, a construir relats alternatius. Que les entitats culturals siguen altaveus de la diversitat. Que les seues programacions tinguen mirada crítica, que donen veu a qui no la té, que qüestionen les narratives hegemòniques.
És important també reconéixer els sabers de les persones migrades. No són només “beneficiàries” de drets: són portadores de coneixement, de cultura, de resistència. Escoltar les seues veus, incorporar-les als debats, donar-los protagonisme polític, cultural i educatiu, és essencial per trencar amb la mirada paternalista i construir una ciutadania realment inclusiva.
Cal recordar que este combat no és només reactiu. No és només respondre als insults o denunciar les agressions. És construir un món nou. Amb valors, amb imaginari, amb pràctiques. Amb alegria rebel, amb tendresa radical, amb constància política. Contra l’odi, convivència. Contra el feixisme, comunitat. Contra el racisme, vida digna per a totes i tots.