El 20 de juliol de 2001, a la ciutat de Gènova, va morir un jove anomenat Carlo Giuliani. Tenia 23 anys, formava part del moviment antiglobalització, i aquell dia participava en una manifestació per denunciar l'opacitat, les injustícies i l'exclusió que representaven —i representen— les cimeres del G8. Va ser abatut per la policia italiana i atropellat posteriorment per un vehicle dels carabinieri. La seua mort va sacsejar Europa, va obrir debats incòmodes, i va convertir-lo en un símbol de resistència, de dissidència i de memòria.
Però Carlo no era només un jove amb ideals. Era també un reflex viu de la impotència davant un sistema global que decideix molt per moltes persones, però que escolta poc a qui pateix. Les protestes del G8, amb centenars de milers de activistes, sindicalistes, ONG, ecologistes, feministes i persones anònimes que exigien canvis estructurals, no pretenien destruir res, sinó construir un altre món possible. Un món més just, més transparent, més inclusiu. La resposta institucional, en canvi, va ser la repressió. Més d’un centenar de persones ferides, casos de tortura documentats, detencions indiscriminades. I una vida segada.
La mort de Carlo Giuliani no va ser, per tant, un accident. Va ser conseqüència d’una tensió profunda entre dos visions irreconciliables del món: aquella que defensa el poder concentrat en mans d’unes poques nacions que decideixen la direcció econòmica i política del planeta, i aquella que creu que cap model pot ser legítim si no és participatiu, si no respecta la dignitat humana ni l’equilibri ambiental. Les cimeres del G8 no són només trobades diplomàtiques; són representacions d’un ordre mundial que, per moltes persones, és excloent, injust i insostenible.
Qui són eixes persones que es mobilitzen? No són un bloc homogeni. Són veus diverses que provenen de contextos molt diferents, però que comparteixen una mateixa inquietud: la desigualtat global, l’esgotament del planeta, l’explotació, l’opacitat. Entre elles trobem col·lectius d’activistes que treballen per condonar el deute extern dels països empobrits, xarxes feministes que denuncien els impactes diferencials del neoliberalisme en les dones i les identitats dissidents, moviments ecologistes que exigeixen una acció climàtica real i efectiva, joves que no es resignen a heretar un futur trencat.
La crítica a les cimeres del G8 no és nova, però tampoc ha caducat. És una crítica vigent, carregada de raons i de ferides. Quan es reuneixen els líders del G8 en resorts de luxe, blindats per milers de policies, a quilòmetres de les ciutats on viu la gent, es genera una imatge clara: la de la política desconnectada de la realitat, de les necessitats, dels anhels populars. Es prenen decisions sobre el comerç, les finances, el clima, la seguretat, que afecten directament la vida de milions de persones, però sense que aquestes persones tinguen cap veu. Això genera frustració, sí, però també resistència.
Les mobilitzacions, des de Gènova fins a Seattle, des de Heiligendamm fins a Toronto, han sigut un clam col·lectiu contra aquesta forma de governança mundial. Han expressat el rebuig a la privatització dels serveis públics, a la desregulació, a les polítiques que beneficien les multinacionals en detriment de les comunitats. Han aportat visions alternatives, propostes concretes, reflexions profundes. I han estat criminalitzades, silenciades, distorsionades pels mitjans dominants. Però tot i això, continuen.
Carlo Giuliani és una icona, sí, però també és un record viu que ens interpel·la. Ens recorda que la democràcia no pot ser només un sistema formal; ha de ser una pràctica constant, inclusiva, que escolta totes les veus. Que la dissidència no és enemiga de la pau, sinó de vegades la seua millor aliada. Que el canvi no vindrà des de dalt, si no és exigit des de baix. I que cada cos, cada vida, té un valor infinit.
Vint-i-quatre anys després de la seua mort, la Piazza Alimonda de Gènova continua sent un lloc de memòria. Allà, cada 20 de juliol, col·lectius, persones migrades, joves precàries, artistes, persones majors, es reuneixen per recordar i resistir. No és una commemoració nostàlgica. És una afirmació política: que no ens resignem. Que malgrat els murs, les tanques, els cordons policials, la veu del poble continua viva. I que les mobilitzacions no són brots de violència, sinó crides a la vida.
És cert que les cimeres del G8 han evolucionat, han incorporat discursos més ambientals, més inclusius. Però el seu funcionament continua estant marcat pel secretisme, per l'exclusió, per la falta de participació real de la ciutadania global. No és suficient amb proclames, calen transformacions profundes. Perquè el món que ve —o que ja està ací— no permet més dilacions. La crisi climàtica, les desigualtats extremes, els desplaçaments forçats, la precarització, no es resolen amb bones intencions. Es resolen amb justícia.
En aquest context, les mobilitzacions són més necessàries que mai. No com a rituals de resistència, sinó com a espais creatius, transformadors, esperançadors. Espais on la indignació es converteix en proposta, on la ràbia es canalitza en acció. Espais on les persones diverses troben punt de trobada, malgrat les diferències. Espais on la utopia no és una fantasia, sinó un horitzó que impulsa.
Si Carlo Giuliani visquera hui, potser tindria més dubtes, més matisos, més contradiccions. Però segurament continuaria creient que el món no pot ser gestionat com una empresa. Que les persones, els pobles, les comunitats, tenen dret a decidir. A viure amb dignitat. A ser escoltades. I que la protesta no és una amenaça, sinó una oportunitat per repensar-ho tot.
Per això, recordar Carlo no és només mirar enrere. És mirar cap avant, amb memòria i amb coratge. És reconéixer que la història l’escriuen també aquelles persones que s’alcen, que criden, que imaginen. És afirmar que la lluita per un món més just continua, malgrat tot. I que cada mobilització, per petita que siga, és part d’eixa lluita.