Quan tot s’enfonsa, la música ens sosté

Hi ha moments en què el món sembla trontollar. Moments en què les paraules no arriben, en què la realitat pesa massa, en què la incertesa ho ompli tot. En eixos instants, quan tot s’enfonsa, hi ha una cosa que ens sosté, que ens manté dempeus, que ens recorda qui som: la música. No com a simple entreteniment, sinó com a refugi, com a força, com a espai de resistència i de memòria.

La música ens acompanya des de sempre. És present en els rituals, en les celebracions, en els dols, en les lluites. És capaç de dir allò que no sabem expressar, de fer-nos sentir part d’alguna cosa més gran, de connectar-nos amb altres persones, amb altres temps, amb altres mons. Quan escoltem una cançó que ens commou, no només sentim la melodia: sentim que no estem soles, que algú més ha passat pel mateix, que hi ha una veu que ens entén.

En temps de crisi, la cultura —i especialment la música— esdevé un salvavides. Quan les estructures fallen, quan les institucions no responen, quan la realitat colpeja fort, la música ens recorda que encara tenim veu, que encara podem cantar, que encara podem imaginar. És una forma de resistència íntima i col·lectiva. Ens sosté perquè ens dona sentit, perquè ens dona esperança, perquè ens dona força.

No és casualitat que, en els moments més durs de la història, la música haja estat present. En les presons, en els exilis, en les trinxeres, en les manifestacions. Sempre hi ha hagut una cançó que ha fet de bàlsam, de crit, de bandera. I no és casualitat tampoc que els règims autoritaris hagen volgut silenciar-la, controlar-la, domesticar-la. Perquè saben que la música pot ser perillosa. Pot despertar consciències, pot unir, pot encendre la flama.

Quan Aspencat canta “Quan tot s’enfonsa, la música ens sosté”, no parla només d’una experiència personal. Parla d’una veritat compartida. Parla de totes les vegades que una cançó ens ha salvat, ens ha fet plorar, ens ha fet ballar, ens ha fet continuar. Parla de com la cultura ens ajuda a sobreviure, però també a viure amb plenitud, amb sentit, amb dignitat.

La música no és neutral. Porta dins les seues notes una visió del món, una manera d’estimar, de lluitar, de somiar. I per això és tan important defensar-la, cuidar-la, fer-la accessible. No podem permetre que siga un luxe per a unes poques persones. Ha de ser un dret, un bé comú, una eina de transformació. Necessitem polítiques culturals valentes, que aposten per la creació, per la diversitat, per la llibertat d’expressió. Necessitem espais on la música puga créixer, on puga arribar a tothom, on puga continuar sostenint-nos.

També necessitem reconéixer el valor de les persones que fan música. Les que escriuen, les que canten, les que toquen, les que produeixen, les que organitzen concerts, les que mantenen viva l’escena cultural. Són treballadores de la cultura, i sovint viuen en la precarietat, en la invisibilitat, en la incertesa. I, malgrat tot, continuen creant, continuen compartint, continuen sostenint-nos. Cal dignificar la seua tasca, cal escoltar-les, cal protegir-les.

La música també ens sosté perquè ens connecta amb la memòria. Hi ha cançons que ens porten a un lloc, a una persona, a un moment. Hi ha melodies que ens fan reviure, que ens fan recordar, que ens fan comprendre. I en un món que sovint ens vol desmemoriades, la música és una forma de resistència contra l’oblit. Ens ajuda a mantindre viva la història, a transmetre-la, a reinterpretar-la. Ens ajuda a no perdre els orígens, a no perdre la identitat.

I, alhora, la música ens obri finestres al futur. Ens permet imaginar altres mons, altres formes de viure, altres maneres de relacionar-nos. Ens dona eines per a pensar críticament, per a qüestionar, per a crear alternatives. Ens convida a somiar, i somiar és el primer pas per a transformar. Quan tot s’enfonsa, la música ens recorda que encara hi ha camins, que encara hi ha possibilitats, que encara hi ha vida.

En els últims anys, hem viscut moments molt durs. Pandèmies, guerres, crisis econòmiques, emergències climàtiques. I enmig de tot això, la música ha estat allí. En els balcons, en les pantalles, en els auriculars, en els carrers. Ens ha acompanyat, ens ha consolat, ens ha donat força. I ho continuarà fent, perquè forma part de nosaltres, perquè és una necessitat humana, perquè és una forma de cuidar-nos.

Quan tot s’enfonsa, la música ens sosté. I no només la música, sinó tota la cultura. El teatre, la dansa, la literatura, el cinema, l’art. Tot allò que ens ajuda a comprendre el món, a expressar-nos, a connectar-nos. Tot allò que ens fa més lliures, més sensibles, més humanes. Per això cal defensar la cultura com un dret, com una prioritat, com una urgència.

No podem permetre que la cultura siga la primera víctima de les retallades, de la censura, de la indiferència. No podem permetre que siga un privilegi. Ha de ser un pilar fonamental de qualsevol societat que vulga ser justa, democràtica i viva. I això implica invertir-hi, protegir-la, promoure-la, estimar-la.

La música ens sosté perquè ens fa sentir. I sentir és resistir. En un món que sovint ens vol anestesiades, la capacitat de sentir és revolucionària. Sentir dolor, sentir alegria, sentir ràbia, sentir esperança. Sentir-nos vives. Sentir-nos part d’un tot. Sentir que no estem soles.

Quan tot s’enfonsa, la música ens sosté. I nosaltres, com a poble, hem de sostenir la música. Hem de cantar, hem de escoltar, hem de crear, hem de compartir. Hem de fer de la cultura un espai de trobada, de cura, de lluita. Hem de fer de la música una trinxera tendra, una abraçada col·lectiva, una llum enmig de la foscor.

Perquè, al cap i a la fi, la música no només ens sosté: ens transforma. I en temps difícils, transformar és una forma de resistir. I resistir, una forma d’estimar.