«No vaig voler ser la primera dona pilot, vaig voler ser una més. Però no em van deixar.» Aquesta frase, pronunciada per Patrícia Campos, conté tota la força d’una vida marcada per la lluita contra els límits imposats. No és només una reflexió personal, és una denúncia col·lectiva. És el crit de tantes dones que, com ella, han volgut simplement existir amb normalitat en espais que els han sigut negats.
Patrícia Campos Doménech va nàixer a Onda, Castelló, l’any 1977. Va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat de València, però el seu camí la va portar a convertir-se en la primera dona pilot de reactor de l’Armada espanyola 1. Un assoliment històric que, lluny de ser un conte de superació amb final feliç, va estar marcat per la pressió, la invisibilització i la discriminació.
Quan Patrícia va entrar a l’exèrcit, no volia ser una heroïna ni una pionera. Volia fer la seua feina, com qualsevol altre company. Però el sistema no li ho va permetre. Ser dona, i més encara lesbiana, en un entorn profundament masculinitzat i jeràrquic, la va convertir en objecte de sospita, de control i de comentaris constants. No podia equivocar-se, no podia mostrar feblesa, no podia ser ella mateixa.
Després de vuit anys com a pilot, va prendre una decisió valenta: deixar l’Armada i començar una nova vida. Una vida en què no haguera d’amagar qui era. Una vida en què poguera estimar lliurement, parlar amb veu pròpia i dedicar-se a allò que realment l’apassionava: el futbol i el treball social.
Així va començar una nova etapa com a entrenadora de futbol, primer als Estats Units i després a Uganda, on ha col·laborat amb projectes d’empoderament de xiquetes i xiquets a través de l’esport. També ha escrit un llibre autobiogràfic, Tierra, mar y aire, on relata la seua experiència i reivindica els drets de les dones i de la comunitat LGTBI.
La història de Patrícia és la d’una dona que ha trencat motles, però també la d’una societat que encara castiga la diferència. Perquè el que ella volia era ser una més, però el sistema no li ho va permetre. I això ens obliga a preguntar-nos: per què encara és tan difícil per a una dona ser “una més” en determinats espais?
La resposta és clara: perquè vivim en una societat patriarcal que continua associant el poder, l’autoritat i la competència amb la masculinitat. Perquè les dones que entren en espais tradicionalment masculins no són vistes com a iguals, sinó com a excepcions, com a anomalies, com a intruses.
Aquesta mirada no només limita les dones, sinó que empobreix tota la societat. Perquè quan excloem la diversitat, perdem talent, creativitat i justícia. Quan una dona ha de demostrar el doble per ser reconeguda la meitat, estem perpetuant una desigualtat estructural que ens afecta a totes i tots.
El cas de Patrícia també ens parla de la importància de la visibilitat. Quan va fer pública la seua orientació sexual, ja fora de l’exèrcit, va rebre crítiques, però també va obrir camí. Va posar paraules a una realitat silenciada. Va donar referents a moltes joves que, com ella, volien viure sense por.
El seu activisme LGTBI no és una bandera oportunista, sinó una conseqüència natural del seu recorregut vital. Sap què significa viure amagada, sap què significa ser jutjada per qui estimes, sap què significa haver de triar entre la teua carrera i la teua llibertat. I per això, lluita perquè ningú més haja de passar pel mateix.
En un món on encara hi ha qui qüestiona els drets de les persones LGTBI, la veu de Patrícia és imprescindible. Perquè ens recorda que la llibertat no és completa si no és per a totes les identitats. Que la igualtat no és real si no inclou totes les orientacions. Que la dignitat no és negociable.
També ens recorda que el feminisme ha de ser inclusiu o no serà. Que no podem parlar d’igualtat de gènere sense parlar de diversitat sexual, de racisme, de capacitisme, de classe. Que les lluites han d’anar de la mà, perquè les opressions també ho fan.
Patrícia Campos no és només una excomandant ni una entrenadora. És una dona que ha decidit viure amb coherència, amb coratge i amb compromís. És una veu que incomoda, perquè diu veritats. Però també és una veu que inspira, perquè obri camins.
Quan diu que no volia ser la primera, sinó una més, ens està parlant d’un desig profundament humà: el de formar part, el de ser reconeguda, el de no haver de justificar-se constantment. I quan afegeix que no la van deixar, ens està mostrant la cara més crua del sistema: la que exclou, la que castiga, la que limita.
Però ella no es va rendir. Va transformar el dolor en força. Va convertir la seua experiència en motor de canvi. I això és el que fa que la seua història siga revolucionària.
En temps de retrocessos i discursos d’odi, necessitem més que mai veus com la de Patrícia Campos. Veus que ens recorden que la llibertat no és un privilegi, sinó un dret. Que ser una més no hauria de ser un acte de rebel·lia, sinó una realitat quotidiana. Que totes les persones tenim dret a volar lliures, sense que ningú ens talle les ales.