Montíber

Quan pense en els anys que vaig passar al CEIP Montíber, abans Villar Palasí, em venen al cap una barreja de records que defineixen la meua primera experiència real amb el sistema educatiu. Va ser un període intens, ple d’aprenentatges, de reptes, de moments feliços i altres que no ho van ser tant. 

Entrar a aquella escola significava fer un pas cap a un món nou, més gran del que jo podia comprendre aleshores. Com qualsevol xiquet, tenia il·lusió per conéixer nous companys, per descobrir què significava ser alumne, per explorar un espai que durant molts anys seria la meua segona casa. Els passadissos amplis, les aules amb pupitres alineats, la rutina de les classes, tot anava marcant un ritme que ben prompte vaig integrar en el meu dia a dia. 

El CEIP Montíber era un col·legi públic, i això volia dir que era un reflex de la societat que m’envoltava. Hi havia xiquets i xiquetes de diferents procedències, amb diferents maneres de ser, però compartíem un mateix espai d’aprenentatge. Aquella diversitat era enriquidora, perquè ens permetia veure diferents realitats, entendre que hi havia maneres distintes de viure i que, a pesar d’això, tots formàvem part d’un mateix centre, d’un mateix grup que avançava junt. 

Però la realitat educativa no sempre era senzilla. A l’escola convivien docents que havien assumit el canvi i apostaven per un model més obert i progressista, i altres que encara arrossegaven la rigidesa de la dictadura. Mestres que consideraven que l’ensenyament havia de ser autoritari, que l’ordre estava per damunt de qualsevol adaptació a les noves metodologies i a les necessitats de l’alumnat. 

La llengua va ser un dels grans conflictes d’aquella etapa. El valencià, tot i ser la llengua pròpia de molts de nosaltres, no sempre rebia el tracte que mereixia. Hi havia qui el mirava amb recel, qui intentava marginar-lo, qui no assumia que en aquella terra parlàvem una llengua amb una història pròpia i amb el dret a ser utilitzada a l’escola. Això generava tensions, moments en què sentir-se còmode expressant-se en valencià no era tan fàcil com hauria d’haver sigut. 

Tot i això, entre aquelles dificultats, també vaig trobar mestres que van marcar la diferència. Una de les més importants va ser Nelly Oliver. Amb ella vaig descobrir que l’educació podia ser una cosa viva, estimulant, que no es tractava només de memoritzar conceptes, sinó de comprendre el món, de preguntar, d'explorar. Amb ella vaig aprendre que el coneixement no és només acumulació d’informació, sinó una manera de mirar la realitat amb esperit crític. 

Nelly va ser una de les persones que van obrir la meua ment, que em van donar les eines per a créixer com a ciutadà, com a persona capaç de qüestionar, d’entendre més enllà del que els llibres de text explicaven. Gràcies a mestres com ella, vaig començar a construir una manera de pensar pròpia, a donar valor al que aprenia, a mirar més enllà del que simplement es dictava a classe. 

A més d’ella, un dels pilars fonamentals en la meua experiència escolar va ser la meua mare, Maria. Veure-la lluitar des de l’AMPA i el consell escolar va ser una lliçó de compromís i determinació. Ella no es conformava amb el que hi havia, volia un col·legi millor, volia que les condicions dels estudiants milloraren, que la veu de les famílies fora escoltada. Veure-la implicada en aquella batalla va ser inspirador, perquè em va ensenyar que l’educació no és només el que passa dins de les aules, sinó també el que es construeix des de la comunitat, des de l’implicació dels pares i mares que no volen que els seus fills i filles es conformen amb una escola qualsevol. 

Aquesta implicació va ser decisiva en molts moments. La lluita per la llengua, per les condicions del centre, per aconseguir un espai realment inclusiu i respectuós, tot això formava part del seu compromís. I jo, com a alumne, vaig viure de primera mà l’impacte d’aquelles lluites. Vaig comprendre que l’educació era molt més que el que es deia a classe, que hi havia una part fonamental que depenia del treball i la reivindicació dels qui s’implicaven. 

Amb el pas dels anys, la meua percepció de l’escola va anar evolucionant. Al principi, era simplement un lloc on havia d’anar cada dia, on aprenia les assignatures i feia deures. Però a poc a poc, es va convertir en un espai de creixement més profund, on descobria persones que em marcaven, que influïen en la meua manera de pensar i de veure el món. 

El CEIP Montíber va ser una escola pública que va viure la transició entre dos models d’ensenyament, i això es va notar en molts aspectes. Hi havia qui apostava pel canvi, per una educació basada en el diàleg, en la participació, en el respecte. Però també hi havia qui volia mantindre les velles estructures, qui veia en el canvi un perill més que una oportunitat. 

Ara, des de la perspectiva del temps, reconec que aquells anys van ser fonamentals per a formar la persona que soc hui. No tot va ser fàcil, però cada experiència, bona o dolenta, va contribuir al meu creixement. Les dificultats em van fer més conscient de la importància de lluitar pel que és just, mentre que les bones experiències em van donar forces per continuar avançant. 

El CEIP Montíber ha seguit canviant amb els anys, com ho ha fet la societat. Però la lluita per una educació inclusiva, respectuosa i democràtica no s’ha acabat. Hui, més que mai, és necessari reivindicar que l’escola ha de ser un espai de llibertat, de formació i de construcció d’identitats. 

Per això, en aquest record ple de contrastos, només puc dir gràcies a qui va fer que aquells anys valgueren la pena. I als qui van intentar frenar el canvi, per menys anys. L’educació ha de mirar sempre cap avant, sense por i amb determinació.