Maria Cambrils: la llibertat de les dones com a fonament de la democràcia

«La dona ha de ser lliure per pensar, per escriure i per decidir.» Aquesta frase, escrita fa gairebé un segle per Maria Cambrils, continua sent avui una declaració radicalment vigent. En un món on les llibertats de les dones encara són qüestionades, limitades o directament negades, les paraules d’aquesta escriptora i activista valenciana ressonen com un crit de dignitat i de justícia.

Maria Cambrils Sendra va nàixer al Cabanyal (València) l’any 1877 i va morir a Pego (Alacant) el 1939. Va ser una dona autodidacta, obrera, socialista i feminista en una època en què ser qualsevol d’aquestes coses ja era una forma de resistència. Però ella ho va ser tot alhora, i amb una coherència i una lucidesa que la converteixen en una de les figures més potents del feminisme valencià i espanyol del primer terç del segle XX 1.

Cambrils va escriure centenars d’articles en la premsa obrera, especialment a El Socialista, on va ser pràcticament l’única dona col·laboradora habitual. També va publicar en altres mitjans com El Pueblo, El Obrero de Elche, La Voz del Trabajo o Mundo Obrero. En tots ells, va defensar amb passió la necessitat d’un feminisme de classe, vinculat indissolublement al socialisme i a la lluita per l’emancipació de la classe treballadora 2.

El seu llibre més conegut, Feminismo socialista (1925), prologat per Clara Campoamor, és una obra pionera que articula amb claredat la relació entre gènere i classe. En ell, Cambrils denuncia la subordinació de les dones, no només en la societat burgesa, sinó també dins del mateix moviment obrer. Amb una valentia admirable, interpel·la els seus companys de partit i els exigeix coherència: no es pot lluitar per la llibertat del proletariat i alhora ignorar o menysprear la llibertat de les dones.

La seua escriptura és directa, clara, pedagògica. Escriu per a les dones treballadores, per a les que no han tingut accés a l’educació, per a les que han estat silenciades. I ho fa amb una convicció profunda: que el coneixement és una eina d’alliberament, que la paraula pot ser una arma poderosa contra l’opressió.

Per això, quan diu que la dona ha de ser lliure per pensar, per escriure i per decidir, no està fent una proclama abstracta. Està reclamant drets concrets: el dret a l’educació, a la participació política, a la llibertat d’expressió, a l’autonomia personal. Està exigint que les dones siguen reconegudes com a subjectes plens, amb veu pròpia i capacitat de decisió.

En una època en què moltes dones ni tan sols podien votar, Maria Cambrils ja defensava el sufragi femení, la igualtat salarial, la coeducació, el dret al divorci i la necessitat de combatre el masclisme estructural. I ho feia des d’una perspectiva socialista, convençuda que la igualtat real només seria possible en una societat lliure d’explotació econòmica i de dominació patriarcal.

El seu feminisme, per tant, no era individualista ni liberal. Era un feminisme col·lectiu, compromés amb la transformació social i amb la construcció d’un món més just per a totes i tots. Un feminisme que no es conformava amb reformes superficials, sinó que aspirava a canviar les arrels mateixes de la desigualtat.

Tanmateix, la seua veu va ser silenciada durant dècades. Després de la seua mort, en plena postguerra, el franquisme va esborrar el seu nom de la memòria col·lectiva. No va ser fins a finals del segle XX que investigadores com Rosa Solbes o Ana Aguado van començar a recuperar la seua figura i a reivindicar el seu llegat 2.

Avui, Maria Cambrils és reconeguda com una de les pioneres del feminisme socialista a l’Estat espanyol. El seu pensament ha estat reeditat, estudiat i difós, i el seu nom ha tornat a ocupar el lloc que li correspon en la història del pensament crític i emancipador.

Però la millor manera d’honrar la seua memòria no és només recordar-la, sinó continuar la seua lluita. Perquè, com ella mateixa va escriure, “la dona ha de ser lliure per pensar, per escriure i per decidir”. I encara avui, moltes dones no poden fer-ho.

Encara hi ha dones que no poden estudiar, que no poden expressar-se lliurement, que no poden decidir sobre el seu propi cos, que no poden escapar de la violència masclista, que no poden accedir a llocs de poder, que no poden viure amb dignitat. Encara hi ha estructures que perpetuen la desigualtat, la discriminació i la invisibilització de les dones.

Per això, el feminisme de Maria Cambrils continua sent necessari. Perquè ens recorda que la llibertat no és completa si no és per a totes. Que la democràcia no és real si la meitat de la població viu en condicions d’inferioritat. Que la justícia social no pot existir sense igualtat de gènere.

El seu exemple ens inspira a lluitar des de la paraula, des de l’organització, des de la solidaritat. Ens ensenya que el feminisme no és una moda ni una etiqueta, sinó una pràctica quotidiana de resistència i de construcció. Una manera de mirar el món i de transformar-lo.

Maria Cambrils va escriure des de la perifèria, des de la classe obrera, des de la condició de dona. I des d’eixe lloc, va construir un pensament profundament revolucionari. Un pensament que ens interpel·la encara avui, que ens desafia a no resignar-nos, a no callar, a no deixar de pensar, d’escriure i de decidir.

Perquè, com ella va demostrar, la paraula pot ser una forma de llibertat. I la llibertat, quan és compartida, és el fonament de qualsevol democràcia digna d’eixe nom.