Isabel Díaz Ayuso ha tornat a protagonitzar una polèmica en la Conferència de Presidents autonòmics. La seua decisió d'abandonar la sala quan el lehendakari Imanol Pradales va parlar en èuscar, però de tornar quan el president de la Xunta de Galícia, Alfonso Rueda, va fer una salutació inicial en gallec, ha generat un debat sobre la coherència del seu posicionament respecte a les llengües cooficials. Aquest episodi ha posat de manifest una realitat que fa dècades que es repeteix: la instrumentalització de la diversitat lingüística com a eina de confrontació política.
Ayuso va justificar la seua eixida afirmant que les llengües cooficials s'estaven utilitzant per a imposar una visió plurinacional de l'Estat que ella rebutja. No obstant això, el fet de tornar a la sala quan Rueda va parlar en gallec ha fet que moltes persones es pregunten si el seu rebuig a les llengües cooficials és realment una qüestió de principis o si respon a una estratègia política selectiva. En altres paraules, es tracta d'una posició ideològica o simplement d'una acció calculada per reforçar el discurs del Partit Popular contra certs territoris?
La presidenta madrilenya ha sigut una de les veus més crítiques amb l'ús de les llengües cooficials en institucions estatals. Ha defensat reiteradament que el castellà ha de ser la llengua vehicular i ha qualificat l'ús del català, el gallec i l'èuscar en espais oficials com una forma de provincialisme i separatisme. No obstant això, el fet que abandonara la sala quan es parlava en èuscar però no quan es parlava en gallec ha generat dubtes sobre la seua coherència. Si el seu argument és que les llengües cooficials no haurien de ser utilitzades en espais institucionals d'àmbit estatal, per què no va reaccionar de la mateixa manera quan el president de la Xunta va parlar en gallec? La resposta podria estar en la seua afinitat política amb el Partit Popular gallec, que tradicionalment ha adoptat una actitud més conciliadora amb el gallec mentre que ha mostrat un rebuig frontal al català i l'èuscar.
El Partit Popular ha tingut una relació ambivalent amb les llengües cooficials. Mentre que en comunitats com Galícia ha defensat el gallec com a part del patrimoni cultural, en altres territoris com Catalunya, el País Basc i el País Valencià ha adoptat una postura més bel·ligerant contra l'ús institucional del català, l'èuscar i el valencià. Aquesta doble vara de mesurar ha sigut criticada per sectors que consideren que el PP instrumentalitza les llengües en funció dels seus interessos polítics.
A la Comunitat Valenciana (oficialment), el govern ha defensat la necessitat de protegir la llengua pròpia, però al mateix temps ha impulsat mesures que dificulten la seua presència en l'educació i la cultura. Un exemple recent és l'acord entre el PP i Vox, que ha suposat una reducció de les ajudes destinades a la promoció del valencià. Aquesta retallada ha sigut interpretada per entitats com Plataforma per la Llengua com un intent de minoritzar la llengua en l'educació, la cultura i l'administració pública. A més, s'han eliminat subvencions a entitats que treballen per la normalització lingüística i s'han reduït els recursos de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Aquestes decisions no són aïllades. El PP valencià ha impulsat en diverses ocasions mesures que han posat en qüestió la protecció del valencià, com ara la supressió de requisits lingüístics per a treballar en l’administració pública. A diferència del que ocorre a Catalunya o el País Basc, a la Comunitat Valenciana el valencià no té una presència institucional tan consolidada, fet que facilita la possibilitat de retallar els seus drets sense generar una gran confrontació social.
La Generalitat haurà de respondre a aquestes contradiccions i definir una política lingüística clara. Si realment vol garantir el futur del valencià, haurà de demostrar amb fets que la llengua no és una moneda de canvi política, sinó un patrimoni que mereix ser protegit i fomentat. La manera com el PP gestione aquesta situació marcarà el futur de la llengua i la seua presència en la societat valenciana.
El debat sobre el valencià no és només una qüestió lingüística, sinó també política. En un moment en què el discurs sobre les llengües cooficials es troba en el centre de la controvèrsia, la coherència dels partits polítics i la seua capacitat de gestionar la diversitat lingüística seran determinants per a garantir la protecció i la promoció de la llengua.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.