La força d’un poble que encén la flama: unit, alegre i combatiu

No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Aquest vers, que batega amb força en la veu d’Estellés i que Obrint Pas va fer himne, és molt més que una frase bonica o un crit de manifestació. És una declaració de principis, una manera d’entendre el món i de plantar-li cara. És una afirmació que, malgrat les adversitats, la força col·lectiva pot més que qualsevol imposició. I és, sobretot, una invitació a no rendir-se, a continuar caminant, a fer del compromís una forma de vida.

En un temps on la individualització s’ha convertit en norma, on el sistema ens vol aïllades, competitives i desconnectades, parlar d’unitat, d’alegria i de combativitat és un acte radical. Ens han fet creure que només podem sobreviure si lluitem soles, si ens adaptem, si abaixem el cap. Però la història ens ha ensenyat una altra cosa: que els grans canvis, les grans conquestes, les grans victòries, sempre han sigut col·lectives. Sempre han nascut de la gent que s’organitza, que es cuida, que es rebel·la.

La unitat de què parla Estellés no és una uniformitat buida. No es tracta de pensar totes igual, ni de caminar al mateix ritme. Es tracta de reconéixer-nos en la diversitat, d’entendre que les diferències no ens separen, sinó que ens enriqueixen. Un poble unit és aquell que sap escoltar-se, que sap posar en comú les seues lluites, que sap construir ponts entre realitats diferents. És aquell que no deixa ningú enrere, que no exclou, que no jerarquitza. És aquell que entén que la llibertat d’una persona està lligada a la llibertat de totes.

L’alegria, en aquest context, no és ingenuïtat ni evasió. És una forma de resistència. És la capacitat de celebrar-nos, de trobar moments de llum enmig de la foscor, de ballar malgrat el pes de la història. És l’energia que ens manté vives, que ens impulsa a continuar, que ens recorda que la vida val la pena ser viscuda amb dignitat. L’alegria compartida és una arma poderosa contra la resignació, contra el cinisme, contra la por. És una manera de dir que no ens han vençut, que continuem ací, que tenim futur.

I la combativitat no és violència, sinó determinació. És la voluntat de no acceptar les injustícies com a inevitables. És la capacitat de dir “prou” quan cal, de plantar cara, de defensar el que és just. És una actitud que naix de l’amor, no de l’odi. De l’amor per la terra, per la gent, per la vida. Ser combatives és no conformar-nos amb les molles, és exigir el pa sencer. És no deixar-nos domesticar, no deixar-nos silenciar, no deixar-nos trencar.

Aquest vers, que ha estat corejat en manifestacions, pintat en murs, escrit en pancartes i cantat en concerts, ha esdevingut un símbol de resistència compartida. Però també ens interpel·la: què vol dir, hui, ser un poble unit, alegre i combatiu? Com es construeix eixa unitat en un món fragmentat? Com es manté l’alegria enmig de la precarietat? Com es canalitza la combativitat sense caure en el desànim o en la desesperança?

La resposta no és senzilla, però passa per recuperar el sentit de comunitat. Per tornar a mirar-nos als ulls, per escoltar-nos, per cuidar-nos. Passa per entendre que la lluita no és només als carrers, sinó també a les aules, als barris, als llocs de treball, a les xarxes, a les cases. Passa per fer política des de baix, des de la quotidianitat, des de les relacions. Passa per construir espais on totes les persones puguen ser, puguen créixer, puguen somiar.

També passa per reconéixer les lluites que ens han precedit. Per no oblidar les persones que van obrir camí, que van posar el cos, que van pagar un preu alt per defensar la llibertat. Passa per mantindre viva la memòria, no com a nostàlgia, sinó com a brúixola. Perquè només si sabem d’on venim podrem decidir cap a on anem. I perquè, com deia Estellés, “qui perd els orígens, perd identitat”.

En aquest camí, la cultura juga un paper fonamental. La música, la poesia, el teatre, la literatura, l’art en totes les seues formes, són espais de resistència, de creació, de transformació. Són llocs on podem imaginar altres mons, altres formes de viure, altres maneres de relacionar-nos. Són eines per a fer visibles les realitats silenciades, per a donar veu a qui no en té, per a construir relats col·lectius. I són, també, espais d’alegria compartida, de celebració, de comunitat.

“No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” no és només un lema. És una promesa. Una promesa que ens fem les unes a les altres. Una promesa que diu que, malgrat tot, continuarem. Que no ens rendirem. Que no deixarem de lluitar per un món més just, més lliure, més digne. Que no deixarem de cantar, de ballar, de construir. Que no deixarem de ser poble.

I és que, al cap i a la fi, ser poble és això: reconéixer-nos en la mirada de l’altra, sentir que no estem soles, saber que tenim força quan estem juntes. És saber que, per molt que ho intenten, no podran res si ens mantenim unides, alegres i combatives. Perquè la flama continua viva. I mentre hi haja flama, hi haurà esperança.