Quan Charles Gide va afirmar que “civilitzar un poble no és altra cosa que fer-li sentir noves necessitats”, va posar el dit en la nafra d’un dels processos més complexos i ambigus de la història de la humanitat: la civilització. Lluny de ser un simple progrés lineal, civilitzar implica transformar la manera com una societat entén el món, allò que valora i allò que desitja. Aquesta frase ens obliga a qüestionar què entenem per “civilitzar”. Sovint s’ha associat amb portar coneixement, tecnologia o valors a pobles considerats “endarrerits”. Però, què passa quan aquest procés implica substituir les necessitats pròpies per unes de noves, sovint imposades?
Gide ens convida a veure la civilització no com un regal, sinó com una imposició subtil. Quan una societat comença a sentir que necessita coses que abans no considerava essencials —com determinats béns materials, formes de consum o estils de vida—, ha estat transformada. Aquestes noves necessitats poden ser tecnològiques, com l’accés a internet o a telèfons intel·ligents. Però també poden ser simbòliques: el desig de vestir d’una certa manera, de viure en ciutats, de parlar una llengua dominant o de seguir un model econòmic concret. El problema no és que aquestes necessitats siguen dolentes en si mateixes, sinó que sovint desplacen les formes de vida tradicionals, els sabers locals i les estructures socials pròpies. Civilitzar, en aquest sentit, pot ser una forma de colonització cultural.
Pensem en el cas de moltes comunitats indígenes. Durant segles, han viscut amb un equilibri propi amb la natura, amb sistemes de valors i necessitats molt diferents dels occidentals. Quan arriben les persones “civilitzadores”, aquestes comunitats comencen a sentir que els falta alguna cosa: escoles, hospitals, tecnologia, mercats. Però aquesta sensació de mancança no és natural. És induïda. És el resultat d’un procés que redefineix què és “bo”, “útil” o “necessari”. I una vegada instaurat aquest nou sistema de valors, és molt difícil tornar enrere. Això no vol dir que l’educació o la sanitat no siguen importants. Però cal preguntar-se: qui decideix què és necessari? I amb quin criteri? Civilitzar, segons Gide, no és només oferir, sinó fer sentir que allò oferit és imprescindible.
Aquest mecanisme és molt visible en el capitalisme global. Les empreses no només venen productes; creen desitjos. Ens fan sentir que necessitem l’últim model de mòbil, una casa més gran, unes vacances exòtiques. I aquest mateix patró s’aplica a escala global. Quan un poble comença a sentir que no pot viure sense allò que abans ni tan sols coneixia, ha estat civilitzat segons el model dominant. Però això sovint comporta dependència, desigualtat i pèrdua d’autonomia. Civilitzar, per tant, pot ser una arma de doble tall. Pot portar avanços, però també pot destruir formes de vida sostenibles, comunitats cohesionades i sabers ancestrals. Pot crear persones ciutadanes globals, però també individus desarrelats.
La cita de Gide també ens obliga a mirar-nos a nosaltres mateixes i nosaltres mateixos. Quines de les nostres necessitats són realment pròpies? Quantes han estat creades per la cultura, la publicitat o el sistema econòmic? En aquest sentit, civilitzar no és només un procés extern. També és intern. Totes i tots som, en certa manera, civilitzades i civilitzats cada dia per les forces que ens envolten. I sovint, sense adonar-nos-en, acabem desitjant allò que ens fa menys lliures. Això no vol dir que hàgem de rebutjar tot progrés. Però sí que cal una actitud crítica. Civilitzar hauria de ser un diàleg, no una imposició. Una trobada entre cultures, no una substitució d’una per una altra.
També cal reconéixer que les necessitats no són universals. Allò que és essencial per a una societat pot ser irrellevant per a una altra. I això no les fa menys civilitzades, sinó simplement diferents. La diversitat cultural és una riquesa, no un obstacle. Però per a preservar-la, cal resistir la temptació de pensar que només hi ha una manera correcta de viure, de consumir o de progressar. En un món globalitzat, civilitzar hauria de significar compartir coneixements, no imposar-los. Acompanyar processos, no dirigir-los. I sobretot, escoltar abans de parlar.
La cita de Gide és una advertència. Ens recorda que darrere de cada nova necessitat hi ha una nova dependència. I que civilitzar pot ser, també, una forma de dominar. Però també pot ser una oportunitat. Si entenem la civilització com un intercanvi respectuós, com una suma de sabers i no com una jerarquia, podem construir un món més just i equilibrat. En definitiva, civilitzar no hauria de ser fer sentir noves necessitats, sinó ajudar a descobrir les pròpies. I això només és possible des del respecte, la humilitat i la voluntat d’aprendre de les altres persones.