Vivim temps curiosos. Mai no havíem tingut tanta informació a l’abast de la mà i, tanmateix, sovint sembla que la nostra atenció es concentra en allò que és nou, espectacular o desconegut, mentre ignorem problemes que fa anys que condicionen la vida de milions de persones. La irrupció de la intel·ligència artificial n’és un exemple evident. Cada setmana apareixen nous debats sobre si les màquines substituiran els treballadors, si els algoritmes prendran decisions per nosaltres o si estem davant d’una revolució comparable a la industrial. Són preguntes legítimes i necessàries. Però hi ha una altra qüestió que també hauríem de plantejar-nos: per què ens preocupa tant la intel·ligència artificial mentre prestem tan poca atenció a amenaces que ja estan provocant conseqüències reals?
No es tracta de menystindre els riscos de la IA. Com qualsevol tecnologia poderosa, necessita regulació, supervisió i un debat públic responsable. El problema apareix quan convertim aquesta preocupació en una obsessió que acaba eclipsant altres qüestions molt més immediates. Mentre discutim què podria passar en el futur, sovint oblidem allò que està passant ara mateix.
Per exemple, el creixement dels discursos autoritaris i reaccionaris és una realitat visible en molts països. Idees que semblaven superades han tornat a ocupar espais polítics i mediàtics. Es qüestionen drets socials, es criminalitzen col·lectius vulnerables i es promouen relats basats en la por i la confrontació. No estem parlant d’una amenaça hipotètica creada per una màquina. Estem parlant de decisions humanes que afecten la convivència democràtica i que poden erosionar drets conquistats després de dècades de lluites socials.
També resulta sorprenent la normalitat amb què assumim una desigualtat econòmica cada vegada més gran. Durant anys ens han repetit que el progrés acabaria beneficiant tothom. No obstant això, mentre els beneficis empresarials i els patrimonis més elevats continuen creixent, moltes famílies tenen dificultats per accedir a un habitatge digne, omplir la cistella de la compra o garantir un futur estable als seus fills. La precarietat laboral no és una predicció futurista. És una realitat quotidiana per a milers de persones.
En aquest context, els fons voltor s’han convertit en un dels símbols més evidents de com el mercat pot desconnectar-se de les necessitats socials. Habitatges que haurien de complir una funció social es transformen en simples actius financers. Barris sencers canvien la seua composició perquè els lloguers es disparen. Famílies que han viscut durant dècades en un mateix entorn es veuen obligades a marxar perquè ja no poden assumir els costos. I tot això ocorre sense generar la mateixa alarma pública que desperta qualsevol novetat relacionada amb la intel·ligència artificial.
Però si hi ha una qüestió que mereix molta més atenció de la que rep és el canvi climàtic. Potser perquè és un procés gradual o perquè les seues conseqüències no sempre apareixen de manera uniforme, existeix la tendència a considerar-lo un problema futur. Res més lluny de la realitat. Les onades de calor extremes, les sequeres prolongades, les inundacions cada vegada més freqüents o els fenòmens meteorològics intensos formen part del nostre present. No és un escenari de ciència-ficció. És el món en què ja vivim.
Resulta paradoxal que una part de la societat tema que una intel·ligència artificial puga prendre decisions sobre les nostres vides mentre accepta sense massa resistència que factors econòmics i polítics ja les condicionen profundament. Ens alarma que un algoritme puga discriminar una persona, però sovint no reaccionem amb la mateixa contundència davant desigualtats estructurals que exclouen milions d’éssers humans. Ens preocupa perdre la feina per culpa de la tecnologia, però assumim amb resignació condicions laborals cada vegada més inestables.
És possible que la diferència siga psicològica. La IA representa una incertesa nova, una amenaça encara indefinida que desperta curiositat i por al mateix temps. En canvi, la pobresa, la desigualtat, els discursos d’odi o la degradació ambiental formen part del paisatge quotidià. Ens hem acostumat a la seua existència. I allò que es normalitza deixa de generar indignació, encara que continue fent mal.
Els mitjans de comunicació i les xarxes socials també tenen un paper important. La tecnologia proporciona titulars fàcils, impactants i carregats de futur. Un robot que escriu textos o genera imatges desperta més interès immediat que una estadística sobre pobresa energètica o sobre l’augment del preu de l’habitatge. Però la rellevància d’un problema no hauria de mesurar-se per la seua capacitat de captar clics.
La societat necessita una mirada més equilibrada. Hem de parlar de la intel·ligència artificial i dels seus riscos, evidentment. Però també hem de parlar de qui concentra la riquesa, de qui controla l’accés a l’habitatge, de com protegim el medi ambient i de com defensem les institucions democràtiques davant l’autoritarisme. La tecnologia no existeix en un buit. Les eines digitals poden amplificar problemes que ja existeixen, però no són l’origen de tots els mals.
Potser la pregunta correcta no és si la intel·ligència artificial transformarà el món. Segurament ho farà. La pregunta és si serem capaços de prestar la mateixa atenció als problemes que ja tenim davant dels ulls. Perquè mentre discutim sobre els riscos del futur, hi ha amenaces molt reals que continuen avançant en el present. I ignorar-les no les farà desaparèixer. Al contrari: les farà més fortes. El veritable repte no és decidir si hem de preocupar-nos per la IA, sinó evitar que aquesta preocupació ens faça oblidar tot allò que, des de fa temps, ja està condicionant la nostra vida col·lectiva.