Com ells mateixa explicaven al diari Las Províncias al 2016, a pocs metres d'un enclavament tan carregat d'història com el teatre romà de Sagunt, el dibuixant Sento Llobell i la pintora Elena Uriel comparteixen una antiga casa de poble que acull el seu habitatge, estudi i taller. La van trobar fa més de vint anys, després que el treball d'Elena com a professora d'art els portarà a viure en diferents llocs fins que van recaure a Nules. “A Sagunt no ens unia res especial, però ens interessava la proximitat i els preus. Necessitem molt espai, primer lloguem un pis i un dia passejant descobrim aquesta casa. El barri és súper tranquil. A més, està a quinze minuts de València i molt ben comunicat”, explica Sento.

Així doncs, la motivació de que la parella s’instal·lés a Sagunt és simplement per la feina d’Elena. Elena Uriel és Llicenciada en Belles arts i en Filosofia i Lletres per la Universitat de València. Durant el seu període de formació, va rebre una beca del Govern Francés que li va permetre millorar els seus estudis de gravat i litografia a l'Escola Nacional Superior de Belles arts de París, així com una beca de paisatge del Paular, a Segòvia. Va ser catedràtica de Dibuix des de l'any 1981, i compaginava la seua activitat docent, hui jubilada, amb la pintura com a membre del grup “La tira de dons”. Ha realitzat exposicions individuals a Ourense, València, Barcelona, Mislata o Sagunt, i ha participat en exposicions col·lectives a La Corunya, València, Segòvia, Elx, Sagunt, Faura, El Puig o Madrid.
Una de les seues últimes exposicions, individuals, va ser ‘Estruendoso silencio’ l'exposició és un “crit”, de l’artista, al que està passant, a totes aqueixes persones que com la mare de l'artista han hagut d'emigrar del seu país a la recerca d'un futur millor. «La meua mare va ser una desplaçada, va caminar a peu des de Girona al gener de l'any 39, va travessar a peu el Pirineu amb la meua àvia i milers de persones més i va estar en els camps provisionals de refugiats francesos. A la meua mare li va passar i jo ara he de tindre empatia amb aqueixes persones que actualment estan en la mateixa situació», explica l'artista en la seua obra.

Elena Uriel aborda diverses problemàtiques en la seua obra com l'emigració de la seua mare, el problema de la guerra de Bòsnia i la poca acceptació que estem tenint amb els refugiats de Síria. Així, representa l'exili des d'una experiència familiar concreta. Una carta ens contextualitza la situació viscuda per part de la seua mare i la seua àvia, que es van veure obligades a viure aquest malson.

Els quadres estan realitzats amb diferents tècniques, encara que predomina l'ús d'elements sobre fusta.

La representació mostra «les cases ocupades de l'enemic, la gent sense menjar, eixint a agafar herbes del camp per a alimentar-se amb elles, bevent aigua, fins i tot, dels tolls», destaca l'autora, que resa perquè no ens toca viure algun dia la realitat que narren els seus quadres.

Paral·lelament també ha col·laborat com a colorista del seu marit, l'autor Sento en alguna obra com la sèrie del Doctor Uriel, basada en les memòries del pare de l'autora.

Després de quasi 20 anys dedicat a altres àrees de les arts plàstiques, Sento torna junt a la seua dona al còmic amb la trilogia del Doctor Uriel –Un mèdic novençà, Atrapat en Belchite i Vencedor i Vençut– recopilat amb una edició integral en 2018. Aquesta parella resident en Sagunt, i més concretament en el carrer Isabel Cuello on tenen la seua tenda-taller l’Estamperia.
És curiós el nom del carrer on varen decidir viure Isabel Cuello, una dona nascuda a Morvedre, al segle XVI que era Pintora i que segons Antonio Chabret "Por las noticias que nos lego Nicolás Antonio en su Bibliotheca nova, sabemos que esta célebre artista fue hija de Sagunto y que floreció en el siglo XVI. Ensalza tanto aquel autor á nuestra artista, que la cree digna de figurar en uno de los lugares más distinguidos de la escuela del célebre Alonso Sánchez; tanta era la pericia en el manejo del colorido y en el parecido de los rettratos que ejecutaba. Fué peritísima en el arte musical y tocaba con donaire varios instrumentos, cuyas cualidades, realzadas por su honestidad y otras virtudes que en ella resplandecían, la dieron mucha celebridad", i continuant amb les curiositats cal destacar l’aportació del mestre de Isabel Cuello al món de l’art. Alonso Sánchez Coello va nàixer a Benifairó de les Valls, va pintar sota la direcció de Felip II la sèrie de quadres per a les capelles menors de l'Escorial i altres retrats com el de Sant Ignasi. També va pintar quadres per encàrrec del rei d'Espanya per a regalar-li'ls al rei de la Xina.

Com a pintor Alonso Sánchez va destacar en el retrat de personatges de la seua època, de la Cort, i en temes religiosos. A València comptem amb alguns retrats de la seua escola en la galeria de personatges de la Biblioteca del Col·legi del Corpus Cristi. En el Museu del Prado (Madrid) es conserva una interessant sèrie de retrats l'autor. I ací és on unim a Sento Llobell.

El còmic valencià viu un bon moment. No són pocs els exemples que reflecteixen el seu protagonisme. I ara, amb un dels majors esdeveniments culturals d'Espanya, la commemoració del bicentenari del Museu del Prado, sorgeix una nova oportunitat per a reafirmar-lo. El dibuixant Sento Llobell signarà un còmic que a través d'una desena d'historietes recorrerà la vida de la pinacoteca, un treball que forma part de les iniciatives anunciades per la institució entre les iniciatives programades per a 2019. De la mà de Sento eixiran una desena d'historietes que donaran cos a un còmic que, com explica l'autor, es desenvoluparà al llarg de «un centenar de pàgines» en les quals es contaran «anècdotes reals de la vida del museu». Les vinyetes se centraran en esdeveniments que han acompanyat «al públic, als treballadors, els directors, la premsa...» i no en les dades oficials, «aqueixos ja els compten els historiadors», assenyala.

Però qui és Sento Llobell? Nascut a València després de llicenciar-se en la facultat de Belles arts de València, exerceix com a professor d'anatomia en la mateixa facultat entre 1979 i 1981, any en què abandona la docència per a dedicar-se a dibuixar còmics.

Etiquetatge, dins del moviment de la “línia clara”, com un dels integrants de la trucada “Nova Escola Valenciana” dels anys 80. Publica títols com a Romanç, El Laboratori del Dr. Arnau, Ruïnes, Caçant milionaris i El carter audaç amb guions propis. Velvet Nigths(amb l'escriptor Ramón d'Espanya) i la sèrie Tirant lo Blanc amb guió del novel·lista Jaume Fuster.

Té un ampli book en il·lustració publicitària. Amb el temps, la presència de les tres dimensions és cada vegada més freqüent en la seua obra. Ha dissenyat falles avantguardistes com la de la Plaça de l'Ajuntament de València en 1986 i 1987. Esta segona falla va causar una gran polèmica segons ens conta distritofallas.com, on explica que el projecte va ser idea de l'escriptor valencià Manuel Vicent, que va servir perquè Sento Llobell dibuixés l'esbós que després realitzaria l'artista faller Manolo Martín. La falla, de lema Perquè el foc només seguisca un espill, consistia en una reproducció de la façana principal de l'Ajuntament de València, amb l'alcalde, la fallera major de València i altres personalitats al balcó. La part dreta simulava un incendi amb jocs de llums i fums, estant a dretcient sense acabar. Per causa de l'incendi, la torre del rellotge de l'Ajuntament apareixia inclinada i recolzada en el sòl. La part de darrere del monument deixava a la vista tota l'estructura de fustes que el subjecta, i servia d'escenari per a grups d'animació. En la part inferior, uns ninots simulaven ser vianants i es mesclaven amb les persones de debò, ja que la falla no estava protegida per tanques com és habitual. Una altra singularitat que tenia era que no tenia bases, és a dir, descansava directament sobre el sòl. Era, en efecte, una falla molt innovadora. I feia que parlar (cosa pareguda li va ocórrer temps després al dibuixant Ortifus).

O en la plaça de Na Jordana 2005 on entrant en més detall, tal i com explica també distritofallas.com, els artistes Sento Llobell i Vicente Almela van plasmar en la intrafalla la variada vida del Carmen: gent de festa, urbanisme il·lícit, tràfic de drogues, cultura i maneres diverses de vida. En el centre de la plaça es trobava el monument faller que representava el bes entre un xic alternatiu amb una fatxenda acompanyats de dos gossos fent-se olor les seues parts “nobles”. En la meso falla, un altre artista, Manolo García, va construir les façanes dels comerços antics que existien fa dècades en la plaça de Na Jordana i carrers pròxims, sense oblidar als botiguers i a la gent als balcons. L'art de Daniel López, Paco Molero, Miquel Ballester i Moisés Alarcón també es deixe veure en aqueixa part del monument. En la part exterior d'aquest, la perifalla va ser l'escenari on es van projectar audiovisuals i es van poder veure fotografies que homenatjaven la gent del Carmen i denunciaven la pèrdua de patrimoni. Però a més d'això, hi havia una reproducció del campanar del Carmen on el públic podia pujar i contemplar el barri des de dalt. En aquest apartat van treballar Marisa Falcó, Alba Sánchez, Bea Planelles, José Sanchiz, Rafa Miralles i nombrosos col·laboradors.

El resultat de tot això va ser una falla “per a passejar” -i per tant d'obligada visita interior, l'entrada de la qual per cert només costava un euro-, contemplar de prop les botigues antigues retratades i als seus propietaris, pujar al campanar i, com no, en eixir fer una ullada als vídeos que es projectaven en el reconstruït, encara que fora en fusta i efímerament, Cinema Museu.

També Sento va col·laborar en la Falla de Na Jordana de 2011, La falla està marcada precisament pel disseny recte en el traç de Sento Llobell, alguna cosa que, per a convertir en figures tridimensionals, no és precisament molt fàcil i amb la crítica i sàtira on la figura del rei Joan Carles I despullat va ser noticia.

Així com la gegantesca figura transitable de Gulliver que es troba en el llit del riu Túria de la mateixa ciutat, un dels exemples més paradigmàtics en l’àmbit de l’escultura pública i la intervenció en dissenys urbanístics dels artistes fallers que va ser construït al taller de Manolo Martín en col·laboració amb el dibuixant Sento Lobell, l’arquitecte Rafael Rivera i un equip d’artistes fallers (Lluís M. Canuto, Vicent Almela, Miguel Delegido, Rafael Ferrando, Manolo García, Agustín Villanueva i Ramon Espinosa). La publicació en El Jueves de caricatures, en forma de retallables, marca una altra opció estètica en la seua curiositat per les tres dimensions.

Des de 1981 té editats 12 àlbums de còmics, ha il·lustrat 6 llibres i dissenyat 25 cartells. Les seues il·lustracions i còmics s'han publicat en mitjans com Besa'm Molt, L'Escurçó, Caire, Madriz, TBO, Xicotet País, El Temps, L'Independent, EFE EMA El Jueves.

Sobre el món de les falles Sento ho té clar “Algun dia tornaré a les Falles, no ara, perquè les Falles requereixen una activitat física que ja em fatiga en excés perquè cal treballar dies i dies, anar i vindre, i controlar molts aspectes. A mi m'interessen les Falles mentre puga participar en el taller, i fer-lo alhora que ho fa el fuster, escultor, etc. Si no m'implique dins del taller, no vaig. Sempre m'ha semblat que el treball del taller és una cosa molt clàssica, molt bonica. I a mi m'agrada per això, perquè la Ciutat Fallera és una mica com una ciutat del Renaixement, amb tallers d'un costat a l'altre, on tu dius i l'altre fa… El que més m'agrada de la falla en si és que es tracta d'una exposició al carrer, gratis, i a més, amb permís per a criticar.”

Contestava així a una pregunta realitzada per Álex Serrano a la web dissenycv.com que també li insistia en una segona “Deia Ortifus que les falles havien perdut el seu caràcter crític i s'han acabat convertint en simple espectacle?” on Sento Llobell responia “Efectivament, però ja et dic, com a mitjà és ideal. Ara, si anem a la realitat de la falla, com a entitat cultural, això és una altra cosa. Crec que han d'evolucionar supose que tractant de ser més independents de l'autoritat municipal i convertir-se en una cosa més solta, més festiva i que no tinguera tot el rotllo de les cercaviles i altres, que el que fa és allunyar bastant la festivitat i l'art.”
Aquesta reflexió de Sento ja té una resposta a la Regidoria de Cultura Festiva de València que des de 2017 i per primera vegada en la història de les Falles s'ha cedit la potestat de dissenyar els jurats encarregats de triar entre els nou projectes presentats quins seran els dos que es plantaran en la plaça de l'Ajuntament de València l'any que ve. El jurat que triarà la falla gran municipal de 2017 ho conformen persones proposades per la Federació de Falles amb Enginy i Gracia, l'Associació Professional de Dissenyadors Valencians, el Gremi d'Artistes Fallers de València, el Cercle de Belles arts i la Universitat de València. De la mateixa forma, la falla infantil municipal de l'any que ve serà triada per persones proposades per la Interagrupación de Falles de València, l'Associació Professional d'Il·lustradors Valencians, el Gremi d'Artistes Fallers de València, l'Institut Universitari d'Innovació Educativa i Creativitat i la Universitat Politècnica de València.

En este sentit des de Junta Central Fallera defensaren “Que enguany no siga el vot ni el dit d'un polític el que determine quines seran les falles municipals de l'any que ve és un pas més per a democratitzar la festa i obrir-la a la societat, principalment a aquelles entitats la qualificació de les quals està avalada per la seua vinculació amb les Falles, l'art o la cultura. La despolitització de la conformació dels jurats forma part de les noves bases consensuades amb el Gremi d'Artistes Fallers i han comportat un augment considerable de les candidatures respecte a anys anteriors.

Entre les seues aportacions a la comarca, historietes il·lustrades amb dibuixos, Elena com Sento col·laboren amb diferents associacions i col·lectius com el Col·lectiu pel Patrimoni Saguntí, Tallers de Cultura Clàssica de Sagunt Ludi Saguntini, la Marxa a Peu del Camp de Morvedre així com l’edició de llibres, entre ells, destaquem pel seu interès una història de Sagunt amb textos de Manel Civera que ja en 1981 va ser l'iniciador, entre altres, del Grup d'Estudi del Medi "Murbíter" que té la seua seu en el col·legi públic Cronista Chabret. “Murbíter” té com a finalitat fonamental l'elaboració de materials didàctics.

Destacar hem destacat a dos artistes, podrien haver sigut molts més però estos dos poden ser un bon exemple de persones que han fet per la cultura del nostre poble i sobre tot pel fet de que son dos artistes que no han nascut en la nostra ciutat ni en la nostra comarca i per tant la seua importància a l’hora de destacar-los ja que s’han forjat el respecte dins de la societat morvedrina tant per la part docent dels dos com per obrir les portes de la seua casa-taller als turistes, poble i col·lectius on col·laboren de manera desinteressada. I com va dir Sento Llobell durant una conferència en l'esdeveniment MMeeting Point N16, en la qual compartia panell amb Paco Roca o Javier Mariscal, “hi ha creativitat en les persones, des que naixen. La qüestió està a desenvolupar-la d'una manera o d'una altra”.

Publicat al Llibret de la Falla Plaça Ibèrica 2019