Anatomia d’un municipi. Un recorregut per la cultura popular de Sagunt, de Gener a Desembre -d’hivern a tardor, començant per les falles i com a eix vertebrador les persones que fan la festa.

* De la festa la vespra, es diu en el refranyer valencià. En este cas la vespra és el dia en què s'acumulen els nervis, les cavil·lacions, les angoixes i el mal dormir dels protagonistes. I també dels seus sers més volguts, que són els que de veritat patixen estes hores.

Les festes patronals i les festes religioses en general han sigut una de les manifestacions culturals més importants al llarg de la Història, i en certa manera, encara ho segueixen sent. Molt s'ha escrit sobre elles. No obstant açò, malgrat el seu caràcter religiós, la Teologia és incapaç d'explicar-les de forma satisfactòria, i ha sigut l'Antropologia social i cultural la que les ha explicat amb major encert i profunditat, a causa del seu caràcter popular. No obstant açò, aqueixa explicació antropològica segueix sense explicar nombrosos aspectes de les festes religioses i patronals. El seu caràcter identitari, per exemple, no explica per què les festes religioses i patronals tenen molt major arrelament popular que altres símbols identitaris locals o nacionals, o per què segueixen tenint tant arrelament popular en una societat majoritàriament laica. Tampoc explica per què els portants han de patir en portar sobre els seus muscles el pes dels passos de la Setmana Santa, ni per què aqueixos passos, i les imatges que sustenten, s'adornen amb tant luxe i posseeixen tant valor artístic, entre altres coses. Per a explicar tots aqueixos aspectes d'aquestes festes cal recórrer a la Història. És el paral·lelisme entre els elements festius i els històrics i socials el que permet comprendre el seu origen, desenvolupament i característiques peculiars, ja que aquest tipus de festes ha tingut una funció en la societat de cada període històric. El mètode hermenéutico està vigent, però els símbols festius s'interpreten ara tenint en compte el paral·lelisme que tenen amb els elements i institucions de la societat al llarg de la Història. Els resultats d'aquest mètode són significatius i les conclusions, clares i clarificadores.

Cultura de la Comunitat Valenciana

La cultura valenciana té les seues arrels en les influències que els diferents pobles han deixat després del seu pas per la península al llarg dels segles. A més la història, la geografia i la presència del mar mediterrani ha contribuït significativament en la formació de la cultura actual.

Encara que hi ha un patrimoni cultural comú a tots els valencians, la marcada singularitat de les seues regions ha donat lloc a múltiples manifestacions culturals al llarg de tot el territori. Aqueixes manifestacions han tingut reflex en tots els camps: les llengües i dialectes, la música, la gastronomia, les festes, etc.

Per a dividir les festes s’ha gasat el mètode astronòmic. En astronomia, els solsticis i equinoccios marquen l'inici de la seua estació respectiva. Per exemple, el solstici d'hivern sent el dia de l'any amb menys hores de llum diürna indicaria l'inici d'aquesta estació.
·         Primavera. Tradicionalment comença amb el equinocci de primavera i acaba amb el solstici d'estiu, mentre que astronòmicament parlant comença al voltant del 21 de març en l'hemisferi nord i el 21 de setembre en l'hemisferi sud.

·         Estiu. Tradicionalment comença amb el solstici d'estiu i acaba amb el equinocci de tardor, mentre que astronòmicament parlant comença al voltant del 21 de juny en l'hemisferi nord i el 21 de desembre en l'hemisferi sud.

·         Tardor. Tradicionalment comença amb el equinocci de tardor i acaba amb el solstici d'hivern, mentre que astronòmicament parlant comença al voltant del 23 de setembre en l'hemisferi nord i 23 de març en l'hemisferi sud.

·         Hivern. Tradicionalment comença amb el solstici d'hivern i acaba amb el equinocci de primavera, mentre que astronòmicament parlant comença al voltant del 21 de desembre en l'hemisferi nord i el 21 de juny en l'hemisferi sud.


Així doncs s’ha seleccionat una festa principal de l’estació i diferents secundaries, quedant de la següent manera,

hivern
21-12 / 21-3
primavera
21-3/21-6
estiu
21-6/23-9
tardor
23-9/21-12
FALLES
FITN
SETMANA SANTA SAGUNTINA
FITN
FESTES PATRONALS SAGUNT / PORT
SANTS PEDRA I BEGONYA
9 D’OCTUBRE - MOROS I CRISTIANS
SANT ANTONI
SANT BLAI
DIA ANDALUCIA
SAN JORGE
CREU DE MAIG
VERGE DESAMPARATS
SANT JOAN
VERGE EL CARMEN
BON SUCCES
SAN MIQUEL
BARRI OBRER
SAN CRISTÒFOL
VERGE REMEI
VERGE PILAR

TOT L’ANY BOUS AL CARRER

S’ha marcat els bous al carrer com una festa de tot l’any degut a tots els festejos que existeixen en el municipi.

Hivern 21-12 / 21-3

FALLES
ENTITAT: FEDERACIÓ JUNTA FALLERA DE SAGUNT
SEU SOCIAL: PLAÇA TIRANT LO BLANC, EL BALADRE
DATES: 10-19 MARÇ (ACTES DURANT TOT L’ANY)
DECLARACIÓ: FESTA INTERÉS TURÍSITIC NACIONAL

Les Falles de Sagunt, van ser declarades el 10 de desembre de 2013, amb el següent escrit en el BOE-A-2013-13788: “De conformitat amb el que es disposa en l'apartat sisè de l'Ordre ITC/1763/2006, de 3 de maig, per la qual es regula la declaració de festes d'interès turístic nacional i internacional, que es va publicar en el «Butlletí Oficial de l'Estat» nombre 135, de 7 de juny de 2006, Aquesta Secretària d'Estat de Turisme ha tingut a bé concedir el títol de «Festa d'Interès Turístic Nacional» a la següent festa:

«Les Falles de Sagunt» (València). Contra la present resolució cap recurs administratiu ordinari d'alçada davant el Ministre d'Indústria, Energia i Turisme, segons el que es disposa en els articles 114 a 116 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú. El termini per a la Interposició del recurs serà d'un mes a explicar des de l'endemà al de la publicació en el «Butlletí Oficial de l'Estat».
Madrid, 10 de desembre de 2013.–La Secretària d'Estat de Turisme, Isabel María Borrego Cortés.”

L’origen faller de la comarca sembla que ens porta exclusivament a Sagunt i el seu Port. És clar que allí es troba la història fallera més intensa i extensa. Però també és cert que en els municipis del Camp de Morvedre han sorgit destacables experiències falleres que formen par del passat dels pobles. No sols això, sinó que el llibret més antic de tota la comarca va estar escrit a Estivella el 1924, uns anys abans fins i tot que es plantés el primer cadafal al Port de Sagunt el 1927.

Fem un poc de memòria la primera falla a la nostra ciutat es plantà en 1927 al nucli nou i a 1932 al nucli vell. Junt a altres ciutats com ara Xàtiva (1865), Sueca (1876), Gandia (1885), Alzira (1907), Castelló (1921), Saragossa (1920)  i en altres pobles de la província (1927)i a París i Amèrica (1932) .

Sagunt no podia estar ausent d’aquestes manifestacions i del cult  a la bellesa, el color y el foc. En 1931 Vicente Andrés Cerveró proposava a la Societat Vitivinícola organitzar les festes falleres, i així nasqueren les festes a Sagunt, de manera ordenada.

En Sagunt les falles començaren en 1927, quan un grup de fallers montà en   un carrer del Port, Carrer del poeta Llombart, la primera falla, dedicada al ferro, estava representada per un colos dominador sobre la banya de l’abundància, del que sobreeixien els productes minerals; aludia també a la gestió municipal i a les dues empreses de cotxes que es disputaven els viatgers. Els components de la primera comissió foren: Bautista Lopez  Antonio Blasco, Angel Gabarda, Francisco Cervantes, Vicente Rams, Angel Xirivella  i Antoni Pérez, entre altres.

En 1932 es plantà la primera falla en Sagunt-Ciutat el monument es construí en uns tallers del Port, i fou obra dels artistes Antoni Blasco y Francisco Fernàndez. La falla fou composta per un avió que representava la recent instaurada República, altres motius com l’agricultura, la història, el comerç i la indústria.

En aquell 1932 es van indultar els primers ninots varen ser diversos i estaven dedicats tots ells al món del treball, que van ser entregats i regalats al llavors alcalde de la ciutat, Juan Chabret Bru. Des de les primeres falles saguntines, des d’aquells tímids intents per iniciar les festes josefines en la nostra comarca, s’han produït una important quantitat d’ojectes; “ninots indultats”, medalles, publicacions, fotografies, insígnies, etc, que han sigut guardades, sense ordre ni concert, en els propis “casals” de les comissions que les produïen, arribant en moltes ocasions, a la seua destrucció o pèrdua.

Però no és fins a 1971 quan la festa s’articula d’una manera ordenada amb un reglament faller i amb una entitat con Junta Fallera de Sagunt que coordini totes les activitats i accions de les falles. La junta fallera va començar el seu camí en l’exercici 1923. Luis Cuadau va compartir la presidència amb Ricardo Almenar quan el cens faller rondava els 600 inscrits. Les falles participants eren El Ravalet, La Victòria i la Marina i les infantils del Ravalet, Palmereta, Victòria, Màrtirs i Remei.

Entre les novetats aportades per la pròpia junta, em de destacar l’acte de la Crida realitzada per primera vegada en 1974 a càrrec del primer tinent d’alcalde, Rafael Escrig. EL nomenament de la fallera major i la infantil, han aconseguit, amb el pas del temps, carta de naturalesa a la setmana fallera de Sagunt i el Camp de Morvedre (hi ha que destacar que la junta fallera de Sagunt és l’única de caràcter comarcal en tot el territori valencià).

En 1972 la Junta Fallera va organitzar diversos actes: l’entrega de premis i les visites de cortesia per les comissions falleres que en 193 eren nou i set infantils.

En l’exercici 1974-1975 la presidència passa a Juan Antonio Llorens i s’introdueixen molts canvis. Amb un cent de 1000 fallers i onze falles (set infantils) és crea l’emblema de la Junta. Al ja apretat programa es va incorporar la presentació de les falleres majors al parc Victòria de Port de Sagunt, i la cavalcada fallera a la ciutat.

El següet exercici també va ser de canvi, és van aportar novetats com la “nit d’albaes” en ambdós nuclis de població, les competicions esportives, l’exposició del “ninot indultat”, la mascletà municipal, l’ofrena de flors. Es van suprimir els nomenaments de “Dama del foc”, de la “Poesia” i de la “Flor”. Amb un cens de 1200 fallers és creen els estandarts fallers i s’impossa la vestimenta fallera.

En 1977, continuant amb la història, L’Ajuntament cedeix a la Junta Fallera de Sagunt uns locals a la plaça de la Trinitat, que abans havien sigut de la desapareguda emissora del Moviment, “La Voz de Sagunto”, per a seu social. D’ací es va passar a la Casa de Cultura “Capellà Pallarés”, propietat de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt, posteriorment va ocupar una planta de l’edifici que albergava la Fundació Municipal de Cultura a la pujà del Castell i finalment aconsegueix la seua seu definitiva al barri de Baladre.

Actes de FJFS

Segons marca l’article 98 del reglament de Federació Junta Fallera de Sagunt marquen quin son els actes més importants de les Falles de Sagunt i en els que diuen quina indumentària s’ha de dur. Podem basar-nos en aquest article per tal de redescobrir i mostrar quina és la importància de les falles en la societat i la importància de la recuperació de la indumentària tradicional.

En este sentit tenim actes fallers de rellevància i solemnitat com son exaltació de les Falleres Majors, Desfilades, Lliuraments de premis, creu de maig on cal anar amb indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller, per a tots els participants. les Ofrenes i Actes religiosos  on cal anar amb indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller, de mànega llarga o cosset segle XVIII i amb mantellina per a totes les participants.

Altres actes oficials com son l’elecció, Nominació, Proclamació i Comiat de Falleres Majors, Inauguració de l’Exposició del Ninot, Presentacions de les comissions de la FJFS, Cartell anunciador, Presentació del llibret de la FJFS, Clausura d’activitats, Crida, Nit d’Albaes, Lliurament de mantons oficials les Falleres Majors, Corts d’Honor i acompanyants de la FJFS  on cal anar amb  indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller.

SANT ANTONI

L'associació Amics del Cavall és l'encarregada d'organitzar els actes de les festes populars de Sant Antoni a mitjan gener. Destaca el trasllat del pi des del trinquet fins a la Plaça Major, arrossegat per cavalls i acompanyat del grup de percussió i dolçaina de la Diabòlica de Morvedre, per a muntar la foguera amb fogueres i la crema de la foguera en la Plaça Major, acompanyada del volteig de campanes a càrrec del grup Els Campaners de Morvedre.el “taller de dimonis”, els tradicionals correfocs, el “bureo”, és a dir, una antiga festa popular oberta a la participació de tot el món, la concentració d'animals, exhibició i cercavila de cavalls i finalment la benedicció d'animals.

Així com l’Associació hoguera de Sant Anton Porteña realitza l’activitat a Port de Sagunt, en l’entorn de l’albereda realitza per a Sant Antoni una foguera intentant recuperar les activitats festives relacionades amb este sant.

SANT BLAI
La Associació Cultural Ermita de la Magdalena i Sant Blai (BRL) s'ocupa del manteniemiento de l'ermita i dels festejos relacionats amb ella, especialment la celebració de la festivitat de Sant Blas el 3 de febrer i el mercat medieval del 9 d'octubre.

L'anomenada Ermita de la Magdalena, en la qual també es venera a Sant Blas, es troba en el número 42 del carrer del Castell de Sagunt. Està adossada pel fons i un dels seus costats a habitatges particulars, mentre que de l'altre lateral arranca un arc de pedra de la jueria.

La imatge de la santa titular es venerava des de molt antic en la capella medieval del castell; després de la Guerra de Successió i l'abandó de la fortalesa va passar a estar a cura d'un ermità fins que es va construir aquesta ermita l'any 1814, poc després de la Guerra de la Independència. Restaurada al costat d'altres ermites de la ciutat en 2012, es troba en bon estat.

És un temple de reduïdes dimensions, amb façana rectangular llisa i molt senzilla que remata en acroterio amb una espadaña de mig punt -afegida en una intervenció de 1960- amb la seua campana i creu de forja. La porta d'accés és adintelada i emplanchada amb el corresponent espiell. Sobre ella hi ha un retaule ceràmic amb la imatge de la santa i, a banda i banda, zocalillos amb el nom de l'ermita.

El fosc interior té sòl de llosetes i unes dimensions aproximades de 3 m per 2 m. La fornícula principal de l'altar alberga una imatge de Sant Blas; la imatge de Santa María Magdalena, xicoteta i ben tallada, es troba en una capillita acristalada en el lateral dret.

DIA ANDALUSIA

Durant l’última setmana de febrer i principi de Març la  Casa Andalusia de Port de Sagunt que va ser fundada l'any 1985, quan un grup d'andalusos, veïns de Port de Sagunt, desitjosos de conservar la seua identitat, folklore, costums i cultura, al mateix temps que compartir amb els seus nous veïns aquest sentiment, van veure la necessitat d'aconseguir un local on poder reunir-se.

L'únic propòsit era mantenir viva la cultura andalusa i que no es quedarà en l'oblit. D'aquesta manera es va començar a treballar amb molta il·lusió, aconseguint tenir una associació plena de vida i oberta a tot tipus de persones sense distinció de raça o sexe. Constituïda l'associació, va estar domiciliada al principi en el carrer de Sagasta número 41, i posteriorment en el carrer Espronceda.

primavera
21-3/21-6

SETMANA SANTA SANTA SAGUNTINA

ENTITAT: CONFRARIA DE LA PURÍSSIMA SANG DE JESUCRIST
SEU SOCIAL: PLAÇA SANG NOVA
DATES: SETMANA SANTA
DECLARACIÓ: FESTA INTERÉS TURÍSITIC NACIONAL

Setmana Santa a Sagunt que va ser declarada en 2004, amb el següent escrit en el BOE-A-2004-15440: “De conformitat amb el que es disposa en l'article 9.o, apartat 2.o de l'Ordre Ministerial de 29 de setembre de 1987 (B.O.I. de 27 d'octubre), aquesta Secretaria General de Turisme ha tingut a bé concedir el títol de "Festa d'Interès Turístic Nacional", a la següent festa: Setmana Santa de Sagunt (València) El que es fa públic amb caràcter general. Madrid a 20 de juliol de 2004.
-El Secretari general, Raimon Martínez Frare.”

La Setmana Santa a Sagunt, declarada "Festa d'Interès turístic Nacional", s'ha consolidat com un fenomen social i religiós que es manté des de fa més de 500 anys. Els joves confrares que formen la ‘Majoralia' són els responsables de la preparació dels actes que es desenvolupen en la seua majoria en l'ermita de la Sang.

Comencen el Diumenge de Ramos amb la benedicció dels Palmells i la processó del mateix nom. Es realitza una representació, per actors saguntins, de la Passió de Crist, aquest acte comença en l'església de Santa María i continua pels carrers del casc antic fins al Calvari, on s'escenifica la Crucifixió. En la nit del Dimecres Sant transcorre la impressionant Processó del Silenci. El Jueves Sant se celebren solemnes oficis i es procedeix al trasllat de Jesús Sagramentat al Monument instal·lat en l'ermita de la Sang.

El dia gran de la Setmana Santa Saguntina arriba el Divendres Sant que comença amb el Viacrucis des de l'ermita amb la imatge de Jesús Natzaren fins al Sant Calvari. A la vesprada, es procedeix a la tradicional subhasta de Saiones i Passos en la plaça de l'ermita, on els Majorals sol·liciten la col·laboració econòmica dels saguntins. El "Sermó del Desenclavament" en l'església de Santa María i particularment la processó vespertina del Sant Enterrament són uns altres dels actes destacats. Els actes finalitzen amb la Missa de Resurrecció que se celebra en Santa María i a continuació un castell de focs artificials.

Història

No sabem quins són els orígens de la Confraria de la Puríssima Sang del nostre Senyor Jesucrist de Sagunt. Sabem que en el segle XVI estava establida en l'abandonada sinagoga jueva. Segons ho il·lustre el cronista Antonio Chabret, en la seua coneguda obra “Sagunt la seua història i monuments”: "La sinagoga estava en el barri de la Sang Vella, i va ser convertida en església de la Sang de Crist després de l'expulsió dels israelites. Avui, només queden del temple judaic quatre arcs ogivals en la part posterior de les cases nuns. 7 a l'11 de l'indicat barri".

Els pendons morats que obrin la processó del Sant Enterrament ens recorden als gremis que antigament existien en la vila de Morvedre, sent molt possible que aquestes organitzacions serien les autèntiques iniciadores de la commemoració de la Setmana Santa, sobretot de la processó del Divendres Sant.

En 1492 Fernando el Catòlic va concedir franquícies i beneficis econòmics als quals van repoblar la jueria. Aquesta repoblació no va ser copiosa i va tardar més del que s'esperava. El barri, abans habitat per jueus, va ser ocupat pel gremi o confraria de “peraires” o teixidors de lli, és a dir menestrals dedicats a la fabricació de draps i teles.

No és estrany doncs, que aquests artesans anaren els fundadors de la Confraria de la Sang. El que si sabem cert és que des dels seus inicis la Confraria tenia, i té, un càrrec anual fix, est és el de "majoral".

La Setmana Santa de Sagunt, o millor, el Divendres Sant que es ve rememorant des de fa més de cinc-cents anys, constitueix l'eix principal de la commemoració. Dia que es viu amb intensitat, no solament pel Clavari i els seus Majorals o els prop d'1.500 confrares, amb el rostre cobert amb negra vesta, sinó per tot el poble saguntí. El Divendres Sant comença la vespra, el dijous, amb els "oficis" en l'ermita de la "Sang", la visita als "monuments", continuant a la nit amb la vetla del Santíssim que s'uneix al Divendres Sant amb la pujada al Calvari. És el Viacrucis. A Sagunt, des de sempre, només ha existit una Confraria, mentre que en altres ciutats i pobles proliferen les Germanors i Confraries. a Sagunt la rememoració es redueix al Sant Enterrament. El Divendres Sant és el dia d'obligada concurrència. Gents de la comarca i d'altres punts de la geografia provincial s'acosten, amb total fervor, a la nostra ciutat amb l'ànim de presenciar i viure, de bé a prop, el Divendres Sant, la piadosa processó del Sant Enterrament. Des dels inicis de la commemoració, a meitat del segle XV, fins avui, a penes s'ha alterat el cerimonial i els costums.

El poble paga la "festa", perquè és seua, es fa loteria, rifes, s'arreplega porta a porta per a mantenir una hisenda sanejada. Tot està fixat, reglamentat, els dies i les hores, l'ordre de les desfilades, les expressions, els cants, els vestits, “els vestes" i fins als menjars.

La processó del Sant Enterrament, el Divendres Sant, s'inicia a les sis del matí amb l'eixida del Viacrucis que transcorrerà des de l'ermita de la "Sang" fins a la muntanya del Calvari, on va ser crucificat i mort Jesucrist.

Ixen de l'ermita els primers confrares, amb la imatge de Jesús Nazaret. Molt abans que clareja el dia, seran gran nombre de saguntins, xiquets fins i tot, els que seguiran el tortuós camí de la muntanya del Calvari, al peu del castell.

En finalitzar el Viacrucis, com ja és tradicional, es desdejunarà amb bunyols o xurros i xocolata. Mentrestant, en l'església de Santa Maria, un orador ens ofereix el sermó matinal. A partir de les dotze del mig dia, en l'ermita, tenen lloc els oficis i l'adoració de la Santa Creu. Des de temps immemorial, al peu de l'escalinata de l'ermita se celebra, a les quatre de la vesprada, la tradicional subhasta dels passos, el tambor i l'uniforme del "capità dels saions" (vestits de romans). Es tracta d'un ritual quasi mític, entranyable; "trecentes pesetes donen per portar el tambor dels saions, a la una...". En la nostra llengua, la dels valencians, els majorals acompanyant al clavari de l'any, amb veu forta, rotunda, van subhastant cadascun dels passos que prenen part en la "processó dels vestes".

Processons de Setmana Santa. Sagunt (València)L'escenari de la subhasta és la pròpia escalinata de l'ermita, construïda en 1601, i aqueix xicotet espai urbà que més que un carrer més prompte sembla una xicoteta plaça, la de Sang Nova. En finalitzar la subhasta dels passos i "saions" que han de formar part en la processó del Divendres Sant, en la parròquia de Santa Maria té lloc el "Sermó del Desclavament".

Aquesta vegada l'escenari serà la plaça de la Trinitat, en aqueix espai urbà que antany, fins a 1933, on va estar situat el convent trinitari construït en 1275. Allí, el secretari de la Confraria, pujat sobre una pedra, que abans va estar en el convent, passarà llista de tots els confrares que han de participar en el Sant Enterrament. Seran més d'1.500 els confrares que, amb la vesta amb llarga cua i el rostre cobert, després de passar llista, en formació, es dirigiran per Camí ral a la plaça Major i, des d'ací, a l'ermita de la "Sang", des d'on, a les vuit de la vesprada, s'iniciarà el Sant Enterrament Saguntí i universal.

La processó del Sant Enterrament, després de més de quatre hores de marxa, inicia la seua tornada a l'ermita de la "Sang" acompanyada per l'harmoniós redoblament dels tambors de les bandes de cornetes i tambors, sobreeixint, com si s'haguera apoderat del silenci, el "tambor dels saions", i al final, després de Vera Cruz, la banda de música de la Societat Musical Lira Saguntina.

L'Ermita de la Puríssima Sang de Sagunt es troba en una placeta que forma el carrer Sang Nova, pròxima al carrer del Castillo. És coneguda popularment com a Ermita de la Sang.

L'edifici és barroc, de principis del segle XVII; va haver de construir-se poc després de l'expulsió dels jueus, doncs en 1607 ja s'instal·lava en ella la seua Confraria. No obstant açò, no va ser consagrada com a lloc de culte fins a una data tan tardana com 1753, quan se li va donar el seu aspecte definitiu.

Una encertada intervenció en 2012 li ha retornat alguns dels seus elements originals i el seu estat de conservació és excel·lent. L'edifici de l'ermita acull en la seua primera planta el Museu de la Sang que alberga i exhibeix el valuós patrimoni de la seua Confraria.

És la més rellevant del municipi i la de majors proporcions entre les quals es troben en el casc urbà. S'alça sobre una escalinata, amb la seua façana mirant a la plaça. Sobre el creuer s'alça una esvelta cúpula recoberta per teules vidriadas de color blau i coronada per una alta creu de forja.

Crida l'atenció la gran grandària del seu frontó, que remata en cornisa mixtilínea en el centre de la qual queda embeguda la espadaña amb campana, rematada amb creu de ferro. Sota ella s'obri una finestra rectangular amb fajón rectangular cobert per arc escarser. L'àmplia porta adintelada i emplanchada s'inscriu en portada de pedra, sobre la qual existeix un retaule de rajoles amb un nínxol central ovalat que alberga un bust de Jesucrist durant la Passió.

La seua planta és de creu llatina, amb una sola nau coberta amb volta de canó. De la seua decoració interior destaquen els frescs de la cúpula -atribuïts al pintor valencià dieciochesco José Vergara- que representen escenes de la Passió de Crist.

També són notables les nombroses i artístiques imatges processionals dels passos de la Setmana Santa Saguntina, l'origen de la qual es remunta al segle XV i que ací es conserven durant tot l'any, doncs és el lloc de partida de la majoria dels seus actes processionals.

L'Ermita de la Verge de la Solitud o Ermita del Calvari s'alça en el vessant de la muntanya del castell en el seu vessant septentrional, i pròxima a les muralles de la fortalesa i al teatre romà de Sagunt.

Fins a ella arriba l'esplèndid Calvari i des de l'emplaçament de l'ermita, que va ser immortalitzada en una sèrie de quadres del pintor Santiago Rusiñol, es gaudeix d'un bell paisatge del camp saguntino.

El conjunt d'Ermita i Calvari, construït entre els segles XVIII i XIX, es troba ben conservat. El temple ha sigut restaurat l'any 2012, recuperant l'esgrafiat i colorit original que havien quedat ocults per successives capes de blanquejat.

Aquest bell i senzill temple es troba cimentat sobre les grans roques de la muntanya, que han sigut blanquejades igual que l'estava l'edifici. La seua gran façana -ara cridanerament acolorida simulant carreus- acaba en cornisa barroca i ve rematada per una xicoteta espadaña amb campana fosa en 1860 batejada Nostra Senyora dels Dolors. Presenta tres fornícules amb retaules ceràmics de les últimes estacions del Via Crucis. A la porta d'entrada, que s'obri baixa obertura de mig punt, s'accedeix per amplis graons. La planta és quasi quadrada, eixamplada per dues capelles a cada costat, que sobreixen a l'exterior i sobre les quals s'alcen curts contraforts de tejadillo entre els quals s'obrin finestres rectangulars, única il·luminació del recinte. La coberta de l'edifici és de teules a doble vessant.

L'interior, la decoració del qual segueix el gust neoclàssic, es cobreix amb volta de canó amb arcs fajones que arranquen des de pilastres. Destaca el retaule de l'altar que es troba en el fons del presbiteri semicircular. La seua fornícula central alberga la imatge del Crist, de gran grandària; la de la Verge de la Solitud, titular de l'ermita, es venera en una de les capelles laterals.

SANT JORDI (Verge del pilar en tardor)

Per una banda el CENTRE CULTURAL I RECREATIU ARAGONÉS DE PORT DE SAGUNT
que va ser fundat en 1941 i en su a El Port de Sagunt i per altra banda la CASA DE ARAGÓN DE SAGUNTO fundada a 1995 a Sagunto.

El Centre aragonés encara que fundat a 1941 ja a l'any 1902 es van establir els primers aragonesos en el que llavors era un modest poblat conegut com a moll de Canet (poble proper del que més tard nasquera com a Port Sagunt). Els aragonesos baixaven acompanyant al mineral de ferro d'Ojos Negros i Setiles. En els anys 1914 i 1915 va nàixer la fàbrica siderúrgica d'AH del Mediterrani, i és quan els turolenses van trobar en aquestes terres una mica més a més del treball, com és el respecte i l'afecte dels seus nous conciutadans als quals bastava conèixer la seua identitat aragonesa per a obrir-los de bat a bat les seues portes.

Aquests aragonesos enyoren el folklore d'Aragó i no hi ha noces, bateig, comunió, festa etc. sense que les guitarres, guitarricos, bandurrias i llaüts no sonen. Celebració de la festivitat de la Verge del Pilar amb nombrosos actes, concursos de gana-perd, cinquillo, va dominar, parchís.

La Casa d'Aragó a Sagunt es constitueix en la representació viva del folklore i la tradició aragonesa en el nucli de la ciutat de Sagunt. El seu naixement es remunta, amb la denominació de la Colònia Aragonesa de Sagunt, a principis dels anys 30, sent aquest detall en el qual se segueix investigant atès que existeixen molt pocs documents de l'època.

En els seus inicis, es va constituir perquè els habitants aragonesos que havien emigrat a la ciutat de Sagunt, i quants simpatitzants s'unien, pogueren celebrar la festivitat de La nostra Senyora la Verge del Pilar.

Amb el pas del temps i sent gran l'enyorança que sentien cap a la seua Patrona, La Pilarica, van sol·licitar permís al Arzobispado de València i van alçar un Altar en el seu Honor, rèplica en molts dels seus detalls del que té la Verge del Pilar en la Basílica de Saragossa, en la bella Església Arciprestal de Santa María de Sagunt, estant tancat en aquest altar un lligall amb la història de la Fundació de la Colònia Aragonesa, i sent aquesta l'única còpia fins avui coneguda a la qual ara com ara és quasi impossible accedir.

En l'actualitat, la Casa d'Aragó es troba en una nova fase de la seua vida, ja que amb el suport unànime dels socis es va realitzar la compra d'un local on poder desenvolupar totes les activitats que es realitzaven fins avui i les que no es podien dur a terme per falta d'espai, podent donar un millor acolliment i serveis als socis, convidats i simpatitzants, ja que, fins a aqueix moment depenien de sol·licitar locals aliens per a celebrar els actes.

CREU DE MAIG

La festa de la Creu de Maig té els seus antecedents en la celebració precristiana coneguda com a Festivitat dels Majos, en la qual es commemorava el temps mitjà de la primavera rendint cultes a la naturalesa. Especialment, es festejava adornant un arbre o erigint un tronc o tòtem al que se li posaven adorns o flors, mentre es feien danses rituals i es cantaven o feien recitacions. Amb l'arribada del cristianisme, aquesta festa va ser adaptada a la nova fe, reemplaçant-se el tòtem per la creu cristiana.

VERGE DESAMPARATS

Al carrer Major de Morvedre, aqueixa tortuosa via medieval on es conserven alguns exemplars d'edificis, records d'un temps i un espai viscut pels antics morvedrins, conviuen, carregades de tradició, dos ermitoris edificats per la fe dels nostres avantpassats, aquestes ermites són les dedicades a Sant Miquel i un poc més prop de la plaça Major, la dedicada a Sant Roc i posteriorment compartida per la Verge dels Desemparats. No són sols aquestes ermites les que edificà la fe dels morvedrins als segles XVI, XVII i, sobre tot, al XVIII, en l'antiga vila amurallada.

Amb anterioritat a la construcció de l'ermita de Sant Roc al carrer Major, en Morvedre existien, durant la primera meitat del segle XVII, les ermites dedicades a Sant Cristòfol en el monticle del seu nom, a Sant Miquel al carrer Major, a Santa Maria Magdalena primer al castell i després de la Guerra de la Independència al carrer que condueix al Castell, Sants Crispi i Crispiniano, a la Divina Pastora, Sant Francesc de Xavier, a Santa Rita, a la Verge del Bon Succés, patrona de la ciutat, Ntra. Sra. dels Dolors al carrer del seu nom, a Sant Josep, a Sant Eloy, a Ntra. Sra de Monserrat antic aljup situat prop de Sant Cristòfol, i a Santa Teresa de Jesús, totes elles edificades pels veïns dels barris on s'alcen aquestos ermitoris.

Algunes de les ermites morvedrines foren edificades pels gremis i les cofraries que en aquells dies existien a la vila de Morvedre, entre altres: Cofraria de la Puríssima Sang de Ntre. Sr. Jesucrist, Santíssim Sacrament, Sant Joan Baptista, Ntra. Sra. de la Salut, Nom de Jesús, Ntra. Sra. del Rosari, Ntra. Sra. de Loreto, Ntra. Sra. dels Desemparats, Sant Roc, Puríssima Concepció, Ntra. Sra. del Remei, Ntra. Senyora del Peu de la Creu i Sants Abdon i Senén.

L'ermita de Sant Roc i la Verge dels Desemparats de Sagunt

Al segle XVII Morvedre contava amb dues cofraries dedicades a Sant Roc i a la Verge dels Desemparats, sense que  aquestes organitzacions religioses tingueren ermita pròpia. La dedicada a Sant Roc deu el seu origen als dies en que la pesta feu estragues al regne de València i per suposat, també a la vila de Morvedre als anys 1647 i 1648. El culte a la Verge dels Desemparats, en el mateix ermitori on es venera a Sant Roc, data del 1797.

La Cofraria de la Verge dels Desemparats i Sant Roc de Morvedre es fundà amb butlla de 13 de febrer del 1759 signada pel Papa Clemente XIII, concedint gran nombre de gràcies i indulgències als cófrares i devots, sobre tot en els dies de Ntra. Sra dels Desemparats, Tots els Sants, Reis Mags i Purirficació de Nostra Senyora. Antigament la festa a la titular de la Cofraria es celebrava en la Dominica, després de l'Octava de l'Assumpció. En aquests temps la festa es commemora el segon diumenge de maig, traslladant la imatge a la parroquial església de Santa Maria i la celebració, per la vesprada, de la processó per l'itinerari acostumat.

La imatge que es venera a l'ermita fou construïda als anys quaranta, l'antiga fou destruïda a l'any 1936.

Segons el cronista Antoni Chabret i Fraga (Sagunto, su historia y sus monumentos. Barcelona, 1888. Tomo II, página 259 y 260):

La fundación de esta ermita se remonta al tiempo de la peste en 1647-48, que devastó el reino de Valencia (Arch. Parroq. Llibre de Capitols). Los vecinos de la calle que hoy lleva el nombre de San Roque, le erigieron al santo abogado contra la peste una capilla en acción de gracias por haberles librado del azote que tantas víctimas causó  en Murviedro. Hasta 1797 sólo se veneraba en esta capilla a San Roque, pero algunos devotos introdujeron el culto a la Virgen de los Desamparados y ensancharon la ermita en la forma que hoy está, habiendo comprado al efecto una casa contigua. Hay en esta ermita una cofradía que posee una bula del Papa Clemente XIII, expedida en 13 de febrero de 1759, por la cual concede á sus cofrades gracias espirituales (Véase el libro manuscrito de las Constituciones de esta cofradía).

La capilla es de forma rectangular, con bóveda de medio punto; y el altar tiene un solo cuerpo de dos columnas corintias al lado del nicho que contiene a la Virgen de los Desamparados.

Debajo está san Roque en una pequeña hornacina. La cofradia celebra fiesta anual á sus patronos.

Uns anys després, el mateix historiador publicà ...La de San Roque, fundada en su capilla de la calle Mayor de dicha población, debe su origen á la calamitosa época de la peste que se padeció en el reino de Valencia en 1647 y 48, y el culto y Cofradía de la Virgen de los Desamparados, en la misma ermita, empezó en 1797 (Origen y tradiciones de la Cofradía del Santísimo Sacramento de Minerva de la Iglesia Parroquial de Sagunto... Valencia, 1896. Pág. 20).

Santiago Bru i Vidal, en la revista publicada per la Majoralia de Ntra. Sra. dels Desemparats de 1989, dona fi al seu treball Unas notas sobre el Sagunto dieciochesco, amb aquestes ratlles:

Hacia finales del XVIII debió extenderse o tomar mayor arraigo en Sagunto el culto a la Mare de Déu dels Desamparats. Esto hizo que los vecinos del entorno conocido por els Delmes establecieran en 1797 en la pequeña ermita dedicada siglo y medio antes a San Roque, el culto a la Geperudeta, como familiarmente se llamaba y se llama en Valencia a la imagen de la Virgen que acompañaba a los ajusticiados -y otros desemparats- al cementerio de Carraixet desde el siglo XV en que fue instituida la cofradía en la ciudad de Valencia. Según parece, la ermita primitiva era más pequeña que la actual, por lo que hubo necesidad de comprar una de las casas contiguas a la misma para ensanchar el recinto tal como hoy lo conocemos.

Desde aquellos ya lejanos finales del siglo XVIII hasta hoy, el culto a la Mare de Déu dels Desamparats no ha decaído en Sagunto. Y buena prueba de ello lo constituyen las celebraciones que anualmente vienen sucediéndose, entre las que cabe destacar las que tendrán lugar en este 1989, que contará con la novedad de una revista que perpetue el nombre de las entusiastas saguntinas encargadas de llevar a cabo la ánua conmemoración mariana.

estiu
21-6/23-9
FESTES PATRONALS SAGUNT / PORT

SANTS PEDRA I BEGONYA
En l'Església catòlica i en les ortodoxes, en les quals es creu en la intercessió dels sants, el sant patró (o sant patró o simplement patró) és un sant que té una afinitat especial amb una comunitat o un grup específic de persones i a la intercessió de les quals s'acullen els membres d'aqueixos col·lectius. Els termes patró i patró (del llatí, patrōnus) són sinònims de defensor i protector. Els sants patrons són considerats per molts creients com intercesors i advocats davant Déu, siga d'una nació, un poble, un lloc, una artesania o activitat, una classe, una congregació, un clan o una família.

Oficialment els Sants de la Pedra i la Verge del Bon Succés ocupen este lloc, però per a molts deuríem d’ampliar en dos més eixe patronatge la Mare de Dèu del Carme i Begonya és mereixen estar en eixe llistat, encara que l’església catòlica no ho permeta.

Mare de Déu del Carme

És una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. La seva denominació procedeix del Mont Carmel, a Israel, un nom que deriva de la paraula Karmel o Al-Karem i que es podria traduir com 'jardí'. Hi ha avui en actiu ordes religiosos carmelites repartits per tot el món –masculins i femenins–, els quals giren entorn d'aquesta figura mariana.

Patrona del mar i dels pescadors és per això que és molt important al nucli marítim que des de els anys 50, o inclús abans, la veneren.

Abdón i Senén, Sants de la Pedra

Els altres patrons de la nostra ciutat. La devoció als germans Abdón i Senén (la seua festivitat en 30 de juliol) és proverbial en el món pels seus admirables miracles, salvant els camps de la temuda calamarsa destructora i fent-se creditors de l'àlies de “els Santos de la Pedra” (en valencià Sants de la Pedra), per ser, com a bons dióscuros, protectors de sembrats i collites. Van ser els indiscutibles patrons dels agricultors de tot l'orbe cristià, abans que arribara i s'introduïra segles més tard a Espanya, i anaren desplaçats, per la figura de San Isidro Labrador, sant castellà la festivitat del qual es va imposar durant el segle XVIII i sobretot en les primeres dècades del XX, fomentant al seu torn i donant nom a nombroses cooperatives i associacions del camp.

En 1644 van ser proclamats patrons de la ciutat, i les seues relíquies van ser portades des de Roma per fra Bernardo Pellicer, després del permís obtingut del papa Inocencio VII, festejant-se la seua arribada. En 1695 els jurats de la vila van encarregar a l'arquitecte Rafael Martí una capella, d'estil barroc, en el convent de sant Francisco per a donar-los culte. Precisament d'aquestes dates ha de ser el relicari de major grandària i obstinació.

Mare de Déu de Begoña

És una advocación mariana originària de la anteiglesia de Begoña, actualment pertanyent a Bilbao, Espanya. Va ser declarada canònicament patrona de Bilbao i Biscaia en 1903 per Pío X, i al Port de Sagunt celebrem la seua festivitat el 15 d’agost.

Verge del Bon Succés

Proclamada pontifícia en 1953. La seua festivitat es correspon amb el primer dissabte de setembre. Encara que l'Ermita del Bon Succés es va erigir a partir de 1780. Es venera en aquesta església la imatge de la Verge del Bon Succés, la qual creu la tradició que va venir per mar. Segons aqueixa tradició, una barca havia eixit de Sagunt al rescat d'un embalum misteriós que surava en el mar. Ningú aconseguia acostar-se a ell. Diverses barques ho havien intentat, però l'embalum s'allunyava insistentment d'elles per a continuar surant. Per fi un capellà, que anava en l'últim pot, va aconseguir arribar fins a l'embalum i atrapar-ho. Quan ho van pujar al pot, el sacerdot i la tripulació van descobrir que es tractava d'una imatge de la verge tallada en marbre que, miraculosament, no s'havia enfonsat.

Van baixar en processó les comunitats i cabildos els qui van portar la imatge al poble i, en el seu honor, van construir una ermita. L'any 1886 es va fer una restauració parcial d'aquesta ermita, que actualment està regentada per l'Associació Parroquial del Bon Succés.

SAN MIQUEL

Aquesta interessant i curiosa ermita es troba en el número 54 del Carrer Major, en la desembocadura de la costa del Carrer Sant Miquel, en ple centre urbà de Sagunt.

Va ser edificada en 1746 amb les aportacions dels veïns del barri de la Porta Nova. Després de la restauració duta a terme l'any 2012 ha recuperat les policromías originals que decoraven la seua façana, així com s'han rehabilitat uns altres dels seus elements i reparat diversos desperfectes que l'amenaçaven.

Construïda salvant el pronunciat desnivell del carrer, la seua planta era ovalada, la qual cosa és molt poc corrent i s'aprecia millor a l'interior ja que la seua façana va ser convertida en rectangular a mitjan segle passat per a alinear-la amb el traçat de la via urbana. Posseeix cúpula peraltada de teules àrabs, rematada en pinacle de pedra i creu. En la façana existeixen plaques de taulells ceràmics amb el nom de l'ermita i celebrant el 250 aniversari 1746-1996. Sobre la porta elevada, a la qual s'accedeix per quatre graons, s'obri un óculo redó -que abans de la restauració allotjava una imatge del sant en ceràmica-, i en la llinda es llig la següent inscripció en pedra (sic): Desta porta els llindars no pot passar Luzbel perquè dins està Miguel. 1746. Per sobre del ràfec s'alça la espadaña barroca.

L'altar és d'estil corinti, retaule d'obra rematat en frontó. En el seu centre hi ha un nínxol amb una vistosa talla de San Miguel victoriós sobre el diable, que va substituir en 1946 a una altra antiga que va ser destruïda. El més valuós de la seua decoració és la seua ceràmica dieciochesca.

L'Ermita de Sant Miquel compta amb una Junta que s'encarrega del seu manteniment i de la celebració de la seua festa, que té lloc el 29 de setembre.

BARRI OBRER

Barri Obrer. Construït entre 1917 i 1921, reflecteix el caràcter d'una comunitat obrera. En total contrast conla Ciutat Jardí, els seus habitatges destaquen per la seua senzillesa constructiva i de disseny.

El Barri Obrer és un dels conjunts arquitéctonicos i simbòlics del nucleo del Port de Sagunt. Costa de 2 carrers paral·lels amb una xicoteta plaça entre elles i a meitat de recorregut pel que el terme Barri no es correspon exactament amb el significat que territorialment puga tenir en l'actualitat.

Aquest Barri és construït a principis del segle XX per l'empresa siderúrgica per a intentar pal·liar els greus problemes d'habitatge i les pèssimes condicions sanitàries en les quals es trobaven molts dels seus treballadors per no disposar de la mateixa. Ahi qui diu també que més que per la visió paternalista que tènia de la Sota ( propietari original de la Compañia Minera de Sierra Menera i considerat fundador d'aquest nucli de població) va obeir a un acte de prevenció davant els possibles incidents que podrian haver-se provocat en aquesta situació. Hem de pensar que en 1917 triomfa la revolució bolxevic i la força dels obrers comença a ser important.

Independentment de l'adjectiu “obrer” hem de pensar en aquest barri com un barri luxós en comparació de la resta d'habitatges de l'època. En el Barri Obrer no vivian tots els obrers que treballaven en “ La Fàbrica “ si no solament alguns. Les construccions del Barri són pràcticament totes unifamiliars amb un xicotet pati que dóna als carrers. L'habitabilitat, lluminositat i espai són molt superiors als estandares de l'època i tenien com a objectiu general millorar la vida familiar.

En l'actualitat l'arquitectura del Barri Obrer es conserva i té un tractament especial.

En les festes patronals d'agost, els veïns realitzen un concurs de pintura sobre l'asfalt en els seus carrers, les adornen i vesteixen les seues façanes, sent molt visitades per tots els veïns i visitants.

SAN CRISTÒFOL

L'Ermita de Sant Cristóbal està situada en el cim del xicotet turó del seu mateix nom, a 81 metres sobre el nivell del mar, situat en l'extraradi de Sagunt, entre l'autopista A7 València-Barcelona i la nova zona urbana de Sagunt Nord en la marge esquerra del riu Palancia, pròxim al Camí Vell de Terol.

Té fàcil accés, a peu o amb vehicle. Només dista 1,7 Km de l'Ajuntament de Sagunt.

És propietat del Municipi de Sagunt. Té una superfície de 165 metres quadrats, és després de l'ermita de la Sang, la més gran de les ermites de Sagunt.

Tot l'edifici està compost per: l'Ermita destinada al culte que és de planta rectangular amb arcs apuntats, una torre de defensa amb una campana de 16 quilos en la seua part superior, l'habitatge de l'ermità i un pati amb aljub. Tot aquest conjunt està protegit per diversos murs que ho circumden i en ells es veuen espitlleres. Els murs són de pedra i argamassa amb filades alternes: filada de pedra i filada d'argamassa, pintats amb calç. Compta amb els serveis d'aigua potable i llum elèctriques.

L'Ermita té la condició de ser Bé de Rellevància Local, segons la Llei 5/2007 del 9 de febrer de la Generalitat Valenciana.

És l'ermita més antiga de la comarca, la seua construcció data de finals del segle XIII. En estar situada a les rodalies del Camí Vell de Terol, els pelegrins i viatgers la utilitzaven per a resar i demanar a Sant Cristóbal que els protegira durant el viatge. Malgrat pertànyer a un edifici religiós, la torre possiblement tenia funcions de vigilància. Des de la seua torre s'atalaia l'horitzó a més de 30 quilòmetres, i així avisar a la ciutat de possibles invasions per mar.

Ja en el segle XVI, la representació més antiga que es coneix de l'ermita, és el dibuix que Anton Van donen Wyngaerde va fer de Morvedre, apareix en una cantonada Sant Cristóbal amb una tàpia a la seua al voltant.

En el segle XVII, tots els anys se celebraven les misses següents: L'ermità feia festa al seu patró Sant Pablo de Tebas, primer ermità, el 15 de gener. A Sant Cristóbal, el titular de l'ermita, el 10 de juliol. A Sant Roque el 16 d'agost. Sant Roque va aconseguir un renom universal en la Corona d'Aragó com a advocat eficaç en temps de malalties contagioses.

A l'octubre de 1647 va aparèixer la pesta bubónica a València, l'epidèmia de la qual feia estralls matant amb rapidesa i propagant-se el contagi amb molta facilitat. Va ser tan gran el nombre de malalts que els jurats de Sagunt es van veure obligats al maig de 1648, a establir nous hospitals fora de la vila. Un d'ells va ser l'ermita de Sant Cristóbal, on els convalescents passaven la quarentena.

Dos segles més tard, durant l'epidèmia de còlera de 1885, es va tornar a utilitzar l'Ermita per a la mateixa fi.

L'ermita en la dècada de 1960 estava totalment en ruïnes. La Confraria de Xofers de Sant Cristóbal de Sagunt, es va encarregar de tancar els sostres i recuperar tota l'ermita. La espadaña sud-est és de nova factura i la seua campana va ser donada per la confraria l'any 1984 i enfront d'aquesta hi ha una altra fornícula que sembla haver tingut alguna campana antigament.

Tot el conjunt es troba en molt bon estat de conservació, malgrat estar per dins pràcticament refet en totalitat.

Actualment, el diumenge més pròxim al 10 de juliol, la Confraria celebra la festa del seu patró amb processó de cotxes i camions tocant el clàxon per la ciutat, amb romiatge a l'ermita i trasllat de la imatge del sant a l'Església de Santa María de Sagunt.


tardor
23-9/21-12
9 D’OCTUBRE - MOROS I CRISTIANS

Vinculem sempre el 9 d’octubre amb els Moros i Cristians ja que son la representació de la reconquesta per part de Jaume I del Regne àrab de Balansya.

És per això que la festa és desenvolupa el primer cap de setmana del mes d'octubre, organitzada per l'Associació de Festes de Moros i Cristians, té lloc la festa de Moros i Cristians sota la advocación de la Verge del Remei. En ella les comparses del bàndol Moro i Cristiano rememoren les lluites habidas entre si per la conquesta i defensa de la Ciutat, marxant al capdavant els capitans i abanderades amb els seus millors gal·les.

Destaca el dia de “La Entrà”, en la qual les Esquadres de les diferents Comparses, desfilen mostrant les seues belles i sofisticades vestimentes al compàs de cadenciosas músiques mores i cristianes.

El primer diumenge d'octubre, amb la pujada al Castell de totes les Comparses i davant la Porta d'Almenara es desenvolupen les Ambaixades Mora i Cristiana, amb vibrants discursos dels respectius Ambaixadors, seguits de batalla amb lluita d'espases i tret de arcabuces, que finalitzen amb la reconquesta de la ciutat per les tropes cristianes.

Posteriorment és celebra el 9 d’octubre, degut a que Sagunt, el rei En Jaume I li va concedir la seua carta pobla a Concedida en 1248. Tal i com explicà Santiago Bru i Vidal, que fora Cronista de Saguntl:
“D'entre les moltes commemoracions que pot celebrar una ciutat com Sagunt ( cap i senyal històric de les terres comarcals ), que compta amb més de dues mil dos centenars anys d'història certa i suficientment documentada; que pot presentar amb tota satisfacció una sèrie o summa d'etapes culturals que la fan digna de figurar amb tot honor en el gran llibre de la Història (etapes prehistòriques i protohistòriques, iberismo, romanització - amb l'apèndix visigot -, domini musulmà de segles i posterior arribada a formar part d'un regne cristià destacadísimo en la Península Ibèrica), cap tan significativa per als quals constituïm el nucli actual de la població i treballem per ella, que aquella que, a partir del segle XIII dóna naixement a un poble independent i sobirà que s'incorpora plenament al conjunt de pobles hispànics i a la cultura d'occident o, si volem definir-ho amb termes usuals en l'actualitat, a Europa.

Naturalment, ens estem referint a la incorporació del Morvedre medieval del Regne de València, creat i constituït política i jurídicament, per dret de conquesta usual en el seu temps, per Jaime I d'Aragó. Esdeveniment que té una transcendència tal que fa que els saguntinos actuals, en major o menor grau i malgrat les successives incorporacions humanes a la població en diversos moments i per diferents motius, durant els últims sis segles d'història saguntina, ens considerem descendents d'aquells morvedrinos que, des de, aproximadament la meitat del segle XIII, es van acordar, en un esforç comú, per constituir una “universitat” (paraula que usem per a emprar la denominació que en els temps medievals solia donar-se a les poblacions en general i més a aquelles que depenien directament de la Corona).

Com és suficientment sabut, el nou estat o regne creat pel Rei Jaime I, no es va constituir d'una vegada, si no que l'àrea conquistada als sarracinos va durar uns quaranta anys (i encara continua després de la mort de Jaime I, en temps de Jaime II amb la incorporació de les comarques meridionals d'Alacant, Elx i Oriola, etc.). Com tampoc tots els pobles que anaven incorporant-se a la Corona gaudien dels mateixos drets i estatus jurídic i polític, és a dir, la forma d'estar governats per costums o furs diferents. Ni tots van ser repoblats per cristians gens més efectuada la conquesta.

D'entre les poblacions conquistades per un o un altre dels sistemes emprats llavors ( que també variaven segons les ocasions ho exigien), a fi d'incorporar a la corona els diversos territoris, el cas de Morvedre - el Sagunt actual - presenta unes característiques especials entre les quals poden destacar els dos següents:

A) Manca de carta de poblament (almenys encara no ens és coneguda, malgrat la sèrie de cerques que s'han fet en els més diferents arxius des de fa més de cent anys) o documents oficial legal de l'època que garantia les condicions de poblament del lloc o nivell d'exigències del mateix; així com les franquícies i llibertats de les quals podia gaudir la vila (ara ciutat, des de 1875, per mercè atorgada per Alfonso XII) enfront del poder real. Document o documents els esmentats que vénen acompanyats, en una gran majoria dels casos, de les referències precises i concretes del repoblament humà i les condicions d'assentaments dels nous pobladors de la vila.

Autors de la talla de Pròsper Bofarrull, Roc Chabàs, Julià Ribera, Antoni Chabret, Ambrós Huici, Honori i Arcadi Garcia, Miquel Gual, Joan Beneyto, Elíes Olmos, Antoni Ferrando, Josep Camarena, Desemparats Cabanes, Ramon Ferrer i Enric Guinot, entre molts altres (entre els quals s'explica, en una més modesta proporció, l'autor de la present introducció, que durant més de cinquanta anys ha estat cercat sense l'èxit pretès), mai he pogut arribar a trobar la carta de poblament de Morvedre, document que, sens dubte, va haver d'existir en el seu temps, signada per Jaime I. Instrument legal fonamental de la població cristiana de Morvedre pels temps de la conquesta Jaimina de València.

Malgrat açò, sabem que el Llibre del Repartiment (o llibres, perquè són tres, que formen un només cos referencial), ha servit de document fefaent per a conèixer en major o menor grau el moment concret o més aproximat de l'inici del poblament cristià de la part de Shaq Al-Andalus (regnes musulmans de València i Múrcia) que pel segle XIII va ser incorporat a la cultura occidental; i, precisament, el Llibre del Repartiment dóna com a data “oficial” del poblament de Morvedre la de 1248.

En el llibre segon, foli 44, dels quals formen el conjunt documental del Repartiment, consta el començament del deslliurament de terres i cases fet pel Conqueridor - és a dir, els assentaments oficials - en la vila i terme de Morvedre. Assentaments que es ontinuaron, a poc a poc, durant tot el 1248 i el 1249. Cosa que no vol dir que no hi haja concessions i donacions (o promeses d'elles) aïllades anteriors al 1248; fets dels quals hi ha constància, igualment, en el propi Llibre del Repartiment i en altres documents contemporanis.

Enguany per tant, es compleix el 750 aniversari de l'arrencada efectiva del poblament cristià de llavors vila i avui ciutat de Sagunt. B) És ben sabut que Jaime I, en iniciar la conquesta de les zones costaneres orientals de Sharq Al-Andalus, estava, de ferm, decidit a crear un nou estat ( o regne, com llavors solia denominar-se i tal com va fer a Mallorca), independent de les terres que constituïen Catalunya i Aragó, i amb la legislació i moneda pròpies, estat que seria governat per la seua persona i, més endavant, pels seus successors, amb el nom de Regne de València.

És igualment conegut que fins a la capitulació de la ciutat de València, les poblacions que eren conquistades anaven regint-se, més o menys directament i més o menys de fet, per la legislació ciutadana que li atorgaven, bé els hosts reals o bé els de els senyors catalans i aragonesos que ajudaven al rei en la conquesta i configuració del Regne, encara que el poder legislatiu de l'estat radicava en el monarca.

També és opinió generalitzada que la conquesta del regne de València va tenir en principi un caràcter d'empresa dedominantemente aragonesa, com a compensació a el “exclusivisme” català de Mallorca. La capitulació de la ciutat de València va atribuir al nou regne la condició de monarquia patrimonial; el nou règim jurídic valencià -que anava mostrant-se a força de privilegis i concessions especials - apareix, a partir de la capitulació de la Ciutat, com una innovació independent del dret aragonés i del català, com ho prova la institució, en 1238, de la figura del Cúria (que més tard seria denominat justícia). Entre 1239 i 1240, el Conqueridor va promulgar, a més, una sèrie de disposicions legals conegudes durant 10 anys amb el nom de Costum (que més tard prendria el nom de Furs o fori en llatí). En nom Costum, que apareix expressat amb el terme de consuetudines en els documents llatins, era donat, precisament, per a fugir de la paraula Furs - com a Aragó – i Usanzas - com a Catalunya -. Establida el Costum o conjunt de disposicions legals relatius a la ciutat de València, Jaime I va atorgar a Morvedre, en 1248, la referida legislació, demostrant així, entre altres motius, la voluntat del rei d'incorporar definitivament a la Corona les poblacions més importants que anava afegint al nou estat - o ja eren reconegudes de fet - , donant-los, a poc a poc, nous pobladors cristians procedents de Catalunya i Aragó (Potser com a prevenció i major seguretat davant de la possibilitat de rebel·lions dels antics pobladors musulmans, com el més recent de la revolta d’Al Azraq).

El document en què Jaime I va atorgar la Costrumbre de València a Morvedre, que es conserva en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, va ser publicat per l'historiador saguntino Antoni Chabret Fraga (Sagunt. La seua història i els seus monuments, vol. II pàg. 403-405) i uns altres; està redactat en llatí, signat pel rei i els seus testimoniatges in Qurto kalendas Augusti Anno Millessimo Ducentessimo Quadragessimo Vuitè, és a dir, el 29 de juliol de 1248.

Data coincident, a grans trets, amb el començament de la concessió general i reglada del poblament dels nous habitants del Murbiter musulmà en Morvedre cristià.

Tant el document últimament citat, com els referits en l'apartat A de la present introducció, tenen com a data comuna, entre uns altres, el 29 de juliol de 1248, cronologia que denota un més que significatiu esdeveniment per a la nostra Ciutat, considerant que significa, com s'ha dit anteriorment, la incorporació real i definitiva de Morvedre al Regne de València i, per tant, a la cultura occidental; és a dir, l'entrada plenament i definitiva a la vella Europa; a més del començament d'una etapa cívica i cultural que ara, com des de fa segles, ha estat formant part del conjunt territorial i cultural dels pobles hispànics i, en definitiva, de l'Europa que ara, després de mil·lennis d'història, vol viure unida i en constant avanç.

Arreplegant el toc d'atenció donat en el seu moment pel professor Enric Guinot (que, oportunament, comunica a l'Ajuntament saguntino els fets a rememorar), el nostre poble es presta a commemorar degudament l'esdeveniment del fet inicial i ferm del poblament medieval de la vila de Morvedre, així com el de la concessió del fur de la ciutat de València a la vila. Fets tots dos que vénen a fer efectiu el set-cents cinquanta aniversari de la constitució del Morvedre foral, antecedent del Sagunt actual.”

VERGE DEL REMEI

En el vessant cristià, la construcció de noves esglésies, vertebraria la ciutat al voltant de les noves juntes parroquials que es crearien, tant en la vila emmurallada com en els ravals extramurs. Creant-se el raval de Santa Ana, a llevant el del Salvador; mentre que en adreça nord i situats entre la muralla i el riu Palancia, s'alçaran els ravals de la Moreria, el de la Trinitat i el de Sant Francisco. Aquestes juntes parroquials es convertirien en la plataforma per a la posterior elecció dels jurats de la vila, demarcació que d'altra banda, es mantindrà vigent fins al segle XVIII. Alguns ravals van sorgir a l'empara d'alguns convents pertanyents a diferents Ordenes Mendicantes, trinitarios, franciscans i dominicos. Mentre que els altres dos ravals, el del Salvador i el de la Moreria, s'estableixen per voluntat real, per a atendre i resoldre qüestions molt concretes. Un factor clau en l'ordenació dels ravals, va ser la xarxa de sèquies creada pels musulmans. El raval del Salvador va ser creat pel rei Jaume I en 1248, per a consolidar el camí de València i d'Almenara, construint hostals i cellers per als viatgers, així com abrevaderos per als animals. Són d'aquesta època, l'església de Santa María, el Salvador, convent de Santa Ana, el conjunt conventual de Sant Francisco, la important via de comunicació en època medieval, que avui coneixem com el Camí Real, i una de les principals entrades al recinte emmurallat, que voltava la vila de Murviedro, la Porta Nova. També són d'aquesta època les nombroses cases senyorials, construïdes després de la reconquesta que van ser repartides pel rei Jaume I als seus cavallers catalans i aragonesos. Tot açò va derivar en una remodelació “gòtica” de moltes d'aquests carrers, acomodant-se a una nova organització soci política, de característiques diferents.

És per este sentit de l’advocació de la mare de Dèu del Remei està present en la nostra ciutat ja que dDes dels anys fundacionals de l'Ordre Trinitaria (1194), la devoció a la Mare de Déu ha sigut un dels pilars fonamentals de la seua espiritualitat. La curta Regla (aprovada en 1198), escrita per sant Juan de Mata esmenta dues festes especials per a l'Església i que els trinitarios celebraven amb particular devoció, a saber: l'Asunción i la Purificació de la Verge i a partir de 1262 resaven l'ofici votivo de la Verge, tots els dissabtes. En el segle XV, trobem a trinitarios entre els defensors del dogma de la Inmaculada Concepción, com fr. Robert Gaguin, Ministre General de 1473 al 1501.

Pel que sembla ja des dels orígens de l'Ordre, com apareix en els cerimonials, cada matí es cantava missa en honor de la Verge, a més de l'Ofici ja esmentat, es resava l'Ofici Parvo de la Verge. Molt prompte es van ser afegint el rosari, la salve cantada els dissabtes i vigílies de les Festivitats marianas, les lletanies, etc. El Breviario de l'Ordre imprés a València en 1519, commemora deu festes marianas, a saber: Inmaculada Concepción, Expectació, Purificació, Transfixión, Anunciació, Visitación, Nieves, Asunción, Natividad i Presentació.

No obstant açò, malgrat les dades anteriors, no es tenen notícies històriques específiques de la devoció a la Verge del Remei en els primers temps de l'Ordre, però se sap que des de molt antic els trinitarios han expressat una predilecció cap a la mateixa.

Publicat al Llibret Falla Plaça Rodrigo, 2019