A Aitana i totes les xiquetes del municipi
per a que sàpiguen que les dones
també poden fer història!
A principis del segle XX, el treball femení assalariat constitueix un dels tòpics integrants de la denominada, d'acord amb els cànons de l'època, “qüestió de la dona”. És el cas de la Bibliotecària Maria Moliner i la mestra Yocasta Maria. Dos dones. Treballadores i mares que poden ser un bon exemple de com les dones poden fer història.
Recordem que en en 1920 habitaven Sagunt 10.417 persones i el Port de Sagunt tenia 1.875 habitants de fet, que ocupaven un total de 452 edificis. De ben segur per estadística hi havia dones que desenvolupaven una tasca important, això si als llibres d’història no sempre es mostren.
Maria Moliner
María Moliner va nàixer en Paniza (Saragossa) el 30 de març de 1900, en el si del matrimoni format per Enrique Moliner Sanz, metge rural, i Matilde Ruiz Lanaja: Un ambient familiar acomodat (l'avi patern havia exercit també la medicina rural i els avis materns posseïen, pel que sembla, terres), en el qual els tres fills que van superar els llavors tan fràgils anys de la infància —Enrique, María i Matilde— van cursar estudis superiors.
En 1902, segons testimoniatge de la mateixa María Moliner, pares i fills es van traslladar a Almazán (Soria) i, quasi immediatament, a Madrid. En la capital, sempre segons cita de Sra. María, els xicotets Moliner van estudiar en la Institució Lliure d'Ensenyament, on va ser, pel que sembla, don Américo Castro qui va suscitar l'interés per l'expressió lingüística i per la gramàtica en la xicoteta María. Els primers exàmens del batxillerat els va fer María Moliner, com a alumna lliure, en l'Institut General i Tècnic Cardenal Cisneros de Madrid (entre 1910 i 1915), passant al juliol de 1915 a l'Institut General i Tècnic de Saragossa, del qual va ser alumna oficial a partir de 1917 i on va concloure el batxillerat en 1918.
Entre 1918 i 1921, María Moliner va cursar la Llicenciatura de Filosofia i Lletres en la universitat cesaraugustana (secció d'Història), que va culminar amb excel·lent i Premi Extraordinari.
I en 1922 va ingressar, per oposició, en el Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, i va obtindre com a primera destinació l'Arxiu de Simancas.
Després d'una breu estada en Simancas, María Moliner passa a l'Arxiu de la Delegació d'Hisenda de Múrcia. Serà en aqueixa ciutat on coneixerà al que serà el seu marit, Sr. Fernando Ramón i Ferrando, catedràtic de Física. En estar el seu marit vinculat a les empreses de Sr. Ramón de la Sota, la parella contrau matrimoni el 5 d'Agost de l'any 1925 en Port Sagunt, iniciant així una vida conjugal harmònica i compenetrada, la de dos intel·lectuals compromesos amb la seua vocació i amb la societat en la qual vivian fins als anys 30 que es van anar a viure a València. . La parella va contraure matrimoni a l'església parroquial de Santa María de Sagunt el cinc d'agost de 1925 al no comptar el modern nucli de població, en el qual residien, amb temple parroquial propi fins a 1929.
En aquells anys, la Companyia Minera i la nova Siderúrgica del Mediterrani estaven en plena expansió i la demanda de treballadors era molt alta. La falta de tota mena serveis per a les famílies i els seus fills que vivien en el Port de Sagunt eren cada vegada majors. María Moliner davant aquest panorama, va anar ajudant l'organització de l'ensenyament als xiquets del Port i fills dels treballadors de la Siderúrgica.
Aquest ensenyament seria, possiblement, en l’Escola Joaquín Gamón com figurava en la seua façana principal se situava presidint el costat sud de l'Albereda del Consell. Aquest immoble, deixat caure per la desídia de l'especulació urbanística, de planta baixa i principal va ser un edifici exempt definit en una planta rectangular d'ús pròpiament educatiu, amb amplis finestrals en exterior que il·luminen cadascuna de l'aules. La seua façana vènia presidida després d'alguna remodelació per un frontó central d'accés sobre el qual se situa una peculiar balconada rematada en la línia de cornisa per un destacat frontó corb amb la denominació de l'edifici i l'empresa a la qual va pertànyer. La seua distribució interior era quasi simètrica disposant els aularis, sales de reunions i serveis a banda i banda de la caixa central disposada a manera de vestíbul-escala única d'accés al nivell principal.
Es tracta d'una de les primeres construccions empresarials en els voltants del nucli portuari i el seu alçament original és anterior a l'inici de la dècada dels anys vint. De fet la Capella original situada en l'extrem oest de l'immoble va ser un dels primers centres religiosos del nucli urbà que en quedar xicotet va fer necessària la planificació i construcció de l'Església de La nostra Senyora de Begoña en el flanc oest de la mateixa Albereda del Consell. Entre els seus usos originaris es pot documentar l'haver sigut, a més de Capella, Escola d'Arts i Oficis, Escola d'Ensenyament Primari, de Nàutica i Peritatge Mercantil.
A Múrcia naixeran els seus dos fills majors (Enrique, metge, mort a l'octubre de 1999, i Fernando, arquitecte). A principis dels anys trenta, la família es trasllada a València (Sr. Fernando, a la Facultat de Ciències; Sra. María, a l'Arxiu de la Delegació d'Hisenda d'aqueixa ciutat).
L'etapa valenciana cobreix el període de major plenitud vital de María Moliner: el naixement i la criança dels seus dos fills xicotets (Carmen, filòloga, i Pedro, catedràtic i director de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona, mort en 1986); l'atenció de la casa (àdhuc amb l'assistència adequada); la vida professional, i, sobretot, la participació, amb la fe i l'esperança d'una institucionista convençuda, en les empreses culturals que naixen amb l'esperit de la II República.
Al final de la guerra civil, el conjunt d'amics dels Ramón Moliner, i ells mateixos, pateixen represàlies polítiques. Bastants d'ells s'exilien. Sr. Fernando Ramón i Ferrando és suspés de sou i de feina, traslladat després a Múrcia (1944-1946) i rehabilitat a Salamanca a partir de 1946 (on romandrà fins a la seua jubilació en 1962).
Per part seua, María Moliner és depurada i pateix la pèrdua de 18 llocs en l'escalafó del Cos Facultatiu d'Arxivers i Bibliotecaris (que recuperarà en 1958). En 1946 passarà a dirigir la biblioteca de la E. T. Superior d'Enginyers Industrials de Madrid fins a la seua jubilació, en 1970.
En aquesta nova etapa de la seua vida, particularment quan s’instal·la a Madrid, criats ja els seus fills i separada físicament del seu marit una bona part de la setmana, María Moliner trobarà el temps per a dedicar-se al seu interès intel·lectual més profund: la passió per les paraules.
Serà llavors quan comence (cap a 1950) el Diccionari d'ús de l'espanyol, que publicarà l'Editorial Gredos entre els anys 1966 i 1967 (en 2 volums), una obra que ha conegut, en aqueixa primera edició, vint reimpressions, que ha sigut editada en CD-ROM l'any 1995 i que ha sigut reeditada en una segona edició, revisada i augmentada en 1998.
María Moliner representa, sens dubte, tot un estil de ser dona en el segle XX: pertany al grup de les pioneres universitàries que exerceixen, a més, una professió. Reflecteix, igualment, una manera profundament moral de realitzar-se com a persona: clarament intel·ligent, i, al mateix temps, vigorosament responsable i generosa envers els altres (als quals, com a divisa, cal entregar l'obra perfecta en la mesura de les possibilitats de cadascun). Senzilla, espontània en les seues reaccions i elegant al no ser triada acadèmica en 1972, María Moliner va rebre la seua jubilació tan discretament com havia viscut, gaudint amb els xicotets detalls quotidians (els seus tests, per exemple) i presumint amb orgull dels seus nets.
Les notes tristes dels seus últims anys van ser la mort del seu marit i la seua pròpia, terrible, malaltia: l'arterioesclerosi cerebral que la va privar de la seua lucidesa des de 1975 aproximadament, fins a la seua defunció, el 22 de gener de 1981.
Yocasta Maria
YocastaMaría Ruiz Aguilera va nàixer en Beal-L'Estret, pedania del camp de Cartagena, el 15 de febrer de 1891. Va estudiar Magisteri i va obtindre el títol de “Mestra de 1r Ensenyament Elemental” a l'Escola Normal de mestres de Múrcia.
La inauguració de la primera Escola Normal Central en 1839 a Madrid va ser catalogada en les cròniques dels periòdics de l'època com un gran esdeveniment pedagògic, però sens dubte va ser un dels passos més importants dau en el camí de modernització del país, a través de la modernització de l'educació.
No va ser est un camí fàcil ni lliure d'estar subjecte no solament a les circumstàncies històriques del país, també al govern d'aqueix moment. Durant gran part del segle XIX i el primer terç del segle XX, diferents iniciatives en forma de lleis i reglaments van anar creant un model de mestre com va assenyalar Pablo Montesinos el primer director de l'Escola Normal, la funció de la qual havia deixat de ser “no solament la d'instruir, sinó la d'educar”.
Durant aquest període de modernització i professionalització del Magisteri, diverses reformes han tingut una influència fonamental en la història de l'educació d'aquest país, entre elles destaquen El Pla Bergamín de 1914 i el Pla Professional d'estudis de Magisteri de 1931, considerat encara una dels plans més coherents per a aconseguir uns futurs mestres i mestres professionalment capacitats i culturalment formats.
Però abans d'aquestes dues importants reformes, en 1834, a través del llavors Ministre de l'Interior Moscoso de Altamira, es va constituir una comissió entre les comeses de la qual estava la creació de “una Normal en les quals s'instruïsca els professors de les províncies”, d'aquesta comissió formava part Pablo Montesinos recentment tornat a Madrid, i coneixedor pel seu obligat exili anglés d'innovacions pedagògiques que es desenvolupaven en aqueix país i que pretenia introduir a Espanya. La primera Escola Normal o Seminari Central de Mestres del Regne, es va inaugurar a Madrid el 8 de març de 1839, sent el seu director Montesinos.
Successives reformes es van anar succeint, la Llei Moyano de 1857 contempla les Escoles Normals per primera vegada com a escoles professionals i disposa la creació d'aquestes escoles en totes les províncies i una Normal Central a Madrid.
Després d'una etapa d'oblit i abandó, la Reforma de 1882 a Espanya, de signe liberal, va suposar la creació dels Museus d'Instrucció Primària, de gran influència posterior i fonamental per a la renovació de la vida de les escoles .Diverses transformacions se succeeixen, es crea l'Escola Superior de Magisteri, els estudis de Magisteri van adquirint cada vegada més categoria d'estudis universitaris.
1914 és una data fonamental en la formació dels mestres i mestres, l'RD 30/08/1914, conegut com el Pla Bergamín, va suposar la unificació del títol de mestre, l'organització de la carrera en quatre anys i va determinar l'accés a l'ensenyament públic per oposició. Aquest Pla va estar vigent durant molts anys, la qual cosa denota la seua importància, les crítiques posteriors que se li han fet s'han centrat en l'organització de la formació més enciclopedista i culturalista, deixant més de costat els aspectes professionals.
Com estem veient durant aquest primer terç del segle XX, el desig de canvi i millora cultural i professional del Magisteri era una constant que l'arribada de la II República va recollir en el Decret de 29 de setembre de 1931, pel qual s'aprova la reforma de les Escoles Normals i un nou Pla Professional, els principals apartats del qual van ser:
La preparació del Magisteri primari comprendrà tres períodes, un de cultura general, un altre de formació i un tercer de pràctiques.
L'organització de les Escoles Normals es realitza en règim de coeducació i amb professorat masculí i femení.
L'ingrés en aquestes escoles es duia a terme mitjançant examen-oposició, tenint complits els 16 anys i després de finalitzar els estudis de Batxillerat.
Aquesta reforma va col·locar a les Escoles Normals en una situació avançada i per davant fins i tot de molts països d'Europa i de les innovacions pedagògiques que s'estaven produint en altres països.
Yocasta, per oposició lliure va accedir a la plaça de mestra propietària de l'Escola de xiquetes de Gaianes, a Alacant. Durant el temps que va estar en aqueix centre, es va casar amb Benjamí Catalá Vila.
L'u de maig de 1924, Yocasta Ruiz Aguilera va prendre possessió com a mestra propietària de l'Escola Nacional del Port de Sagunt. A la nostra ciutat, van nàixer els seus tres fills: Enrique, Inés i Rosario.
Fins a l'arribada de la Guerra Civil, van passar per les aules de Na Yocasta, també coneguda per les seues alumnes com a Na María, nombroses xiquetes, que segons es relata en el llibre de Buenaventura, guarden grats records respecte al tracte rebut per part de Yocasta.
Encara que no es coneix que Yocasta tinguera militància en cap partit polític, en esclatar la Guerra Civil, va col·laborar al costat dels seus companys mestres de la República, a gestionar la “llar infantil”, que era un centre obert en la inhabitada casa d'Antonio Aznar (que alguns diuen casa groga de la platja), que va ser administrador de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, i situada en primera línia de platja. Allí es va acollir a xiquets els pares dels quals s'havien anat a lluitar al front, o havien desaparegut per les seues simpaties polítiques dretanes. En resum la llavor d'aquests mestres era la de preservar a aqueixos xiquets i la seua infància de la terrible guerra. Per aquest afany tan perillós, també seran depurats aqueixos mestres i mestres en la duríssima postguerra.
En la primavera de 1937 s'inicien els bombardejos franquistes sobre Port Sagunt i les seues instal·lacions industrials, que s'empitjoren amb el pas dels dies. Aquesta situació provoca una massiva evacuació de famílies, encara que es manté en funcionament la fàbrica amb els treballadors en els seus llocs.
Així, Yocasta María i els seus fills es van a Albalat dels Tarongers. Allí li habiliten una aula on la mestra continua fent classes. Més tard es trasllada a València, on continua fent classes, fins al final de la guerra. Llavors, tornen al Port Sagunt, s'inicia la llarga postguerra. Torna a fer classes, però la ferotgia d'alguns subjectes coadjuva al seu expedient de depuració.
Els càrrecs que es formulen són “haver-se apartat de l'Església Catòlica amb anterioritat al 18 de juliol de 1936″ i “haver-se fet càrrec d'estris requisats a persones de dretes amb destinació a la llar infantil”. Per aquests perillosos propòsits, o tal vegada per la seua convençuda vocació pedagògica? , és sotmesa a sanció “amb trasllat fora de la província, no podent sol·licitar trasllat en cinc anys i inhabilitació per a càrrecs directius i de confiança”.
No obstant això María Yocasta no es conforma amb aquest resultat i presenta escrit de revisió d'aquest, malgrat la qual cosa, el càstig es queda en “trasllat dins de la província, no podent sol·licitar trasllat durant dos anys i la inhabilitació per a càrrecs Directius i de confiança”.
En aquest tram de temps, va ser destinada a l'escola de Cortes d'Arenós (Castelló), però després del seu recurs aconsegueix ser enviada a l'Escola Unitària de Xiquetes de Benifaió (València).
En 1945, se li comunica una nova destinació en Vendes de Bunyol. Allí es desplaça acompanyada de la seua filla menor, Rosario, doncs els fills majors, Enrique i Inés, romanen en Port Sagunt al costat del seu pare, que està emprat en les oficines de la Siderúrgica.
Però l'esperit lluitador de Yocasta i els seus desitjos de reunir la seua família, li fan sol·licitar revisar de nou l'expedient de depuració. Això ho fa amb avals de persones de Port de Sagunt afins al règim, a més del suport de Sr. Aurelio Cortés, Rector de l'Església de la nostra Senyora de Begoña. Amb aquests suports, aconsegueix recuperar la seua plaça de mestra en Port Sagunt, on pren possessió l'1 de setembre de 1949, com a mestra propietària a l'Escola Núm. 1. D'aquesta manera, Yocasta, torna a contactar amb les xiquetes portenques i participar en la seua formació des del nou Grup Escolar Cervantes, del qual es converteix en Directora en 1953. El seu exercici en la docència, va concloure el 10 de febrer de 1962, any en què va passar a la situació de pensionista.
Finalment, el dia 7 d'agost de 1965, va morir en Port de Sagunt.
Reconeixements
L’IES María Moliner se situa en Port de Sagunt. Estem en un nucli urbà amb unes característiques molt especials que li ha conferit la seua fundació com a poble-factoria a principis del segle passat.
L'al·luvió de població atreta per l'activitat siderúrgica que arriba a aquest lloc procedent en la seua majoria del Baix Aragó, Andalusia, les comarques limítrofes al Camp de Morvedre i del País Basc, dota a Port de Sagunt de gran singularitat dins de la Comunitat Valenciana; de fet, pot diferenciar-se del seu entorn immediat quant als seus particulars aspectes lingüístics, culturals i socials.
El desenvolupament educatiu va molt lligat a les peculiaritats de la seua fundació: les que li confereix la seua creació com a poble factoria a principis d'aquest segle. Traure un poble del no-res l'any 1903 no degué ser una tasca fàcil sobretot si els criteris que prevalen són els merament economicistes i giren entorn del desenvolupament de la instal·lació fabril.
Aquesta singularitat també es reflecteix en l'evolució de la infraestructura educativa de Port de Sagunt. Així, fins a la dècada de 1960 les dues empreses fundadores de la ciutat, “Companyia Minera de Sierra Menera” i “Companyia Siderúrgica del Mediterrani”(al costat de la seua continuadora, “Alts Forns de Biscaia”) assumeixen un paper paternalista i entre altres facetes potencien la creació d'escoles privades per als fills/as dels seus productors, produint-se així situacions de marginació dins de la població escolar que soluciona les seues necessitats en els escassos col·legis públics que existeixen (Cervantes…) i en multitud d'acadèmies que van pal·liant les necessitats formatives de la població.
L'any 1965, davant el creixent augment de població en el nucli de Port de Sagunt, es posa en funcionament el primer Institut de Batxillerat de la comarca, l'actual I.E.S. Camp de Morvedre; aquest se situa internuclis i es converteix en un element dinamitzador i aglutinador de la comarca. Per aqueixes dates són pocs els centres de batxillerat que funcionen a nivell del que hui és la Comunitat Valenciana, a això va contribuir notablement la inversió que la majoria de la classe obrera fa en l'educació dels seus fills/as.
No obstant això el municipi contínua patint la manca de centres d'educació secundària de titularitat pública; fins i tot l'establiment de l'Institut de Formació Professional Port de Sagunt en 1974 (actual I.E.S. Jorge Juan) no va poder pal·liar el problema.
La situació no se soluciona convenientment fins a la creació d'un segon centre de batxillerat en 1978 a la ciutat de Sagunt: l'actual I.E.S. Clot del Moro. Aquest institut, amb la seua oferta d'estudis nocturns ve absorbint la demanda educativa del nucli històric i dels municipis limítrofs.
El paper de patriarcat que la factoria exerceix en matèria educativa es va prolongar fins al tancament de la capçalera de la Siderúrgica l'any 1984, en el qual els col·legis privats de l'empresa, La nostra Sra. de Begoña i María Inmaculada són també transferits a la Conselleria d'Educació (actuals C.P. Begoña i C.P. Mediterrani). Així mateix la seua denominada “Escola d'Aprenentes” passa a ser de titularitat pública i és convertida en l'actual I.E.S. Eduardo Merello
L'any 1992 es crea el nostre institut amb el nom d'IES núm.3 com una fragmentació de l'Institut Camp de Morvedre incorporant-nos a la Reforma Educativa des del primer moment. En E l curs 2001-2002 l'institut passa a dir-se I.E.S. María Moliner.
El nou col·legi de primària que se situa en la zona de la Cooperativa de San Francisco Borja, rebrà per fi, el nom de Yocasta María Ruiz, tal com va ser aprovat en un Ple de la corporació, va aprovar a proposta de SP l'any 2.007, i en contra de la proposta posterior formulada des del Consell Escolar i que advocava per la denominació de de “Els Vents”, en clara contraposició a l'acord plenari.
Aquesta denominació va ser concedida d'amagat i apareix reflectida en el DOCV del passat 22 de febrer del 2012, concretament en la pàgina 76 d'aquest document donant un reconeixement a les mestres republicanes van ser unes dones valentes i compromeses que van participar en la conquesta dels drets de les dones i en la modernització de l'educació, basada en els principis de l'escola pública i democràtica.
Conclusió
No son sols elles les dones que han fet la història del nostre municipi, comarca i país. Però si son un clar exemple de lluita feminista, de lluita de classe i de democratització del treball. Elles trencaren algun que altre sostre de cristall però encara que da molt de camí. Un exemple, si, una parada si, el destí... està per escriure.