10 anys des de que començares el teu viatge cap a Ítaca. En el camí hem perdut amics, amigues i germans que també de ben segur t'acompanyaran.

Com sempre conte a tot el món que novembre és un mes estrany, alegre pel naixement d'Aitana i trist per tu i per Pep. A Aitana l'altre dia li cantava una cançó d'Obrint Pas, "Fou un fred i trist novembre en la tardor del nostre plor,

de la terra naix un xiscle testimoni d'una mort. Amb la mirada bategaves abans de la teua nit, i amb les paraules desvetllaves tots els silencis i els crits" ella feia cara de que ho entenia o volia acabar prompte per a anar amb Mireia, la que seria la tenia segona neta, saps ens la donaren en adopció en agost i duguem disfrutant d'ella tres mesos com t'haguera agradat haver-la conegut!.

Aitana cada nit fa el mateix s‘acomiada de tots els familiars que han parit cap a Ítaca així el teu record, el del iaio Santiago, el del tio Pep, la tia Amparo i de Rocio mai el pedra, pot ser que la pel·lícula de Coco li ha influenciat un poc. També li conte que tu hem vares fer estimar la meua terra, la meua cultura i la meua llengua i ella hem demana que li conte històries de Sagunt i del seu País Valencià. També li fa il·lusió vore quan vaig al cole, alguna volta, a explicar alguna cosa en la classe com tu també feies amb mi.

10 anys, 10.