Si vostè, amic viatger, en sobrepassar la vila d'Almenara, si ve de Castelló o, per contra, després de visitar Sagunt o una vegada sobrepassada aquesta històrica i monumental bimil·lenària ciutat d'origen iber, podrà decidir continuar el seu viatge, tant si els seus passos es dirigeixen al nord com al sud. Si decideix fer un alt en el camí podrà, en la mateixa frontera que separa les províncies de València i Castelló, al nord de la primera, visitar una bella comarca natural, una xicoteta vall situada entre dos castells, el d'Almenara, al nord, i el de Sagunt, al sud, una vall en forma de ferradura que mira al llatí mar: La Vall de Segó.



La Vall de Segó és una xicoteta vall delimitada per les muntanyes d'Almenara, al nord, i el pic dels Corbs, al sud. Actualment, esta comarca històrica està formada pels municipis que formen la Mancomunitat de les Valls: Faura, Benifairó de les Valls, Quart de les Valls, Quartell i Benavites ─situats al nord-est de la comarca del Camp de Morvedre─ i per Almenara, que és l’únic poble de la Vall de Segó que es troba a la Plana Baixa, ja en la província de Castelló.


La Vall de Segó ha pertangut des de sempre al Terme General de Morvedre. Va ser lloc d'esbarjo i en ella van edificar les seues cinquenes els patricis saguntins en el període romà i en el musulmà. Les troballes arqueològiques confirmen que aquesta vall ja va ser habitat abans del naixement de Jesucrist. La veu Segó apareix per primera vegada en la Crònica de Jaime I o Llibre dels Feyts redactat per anònim autor en el segle XIII. És a partir d'aquesta cita quan trobem aquest topònim en la documentació oficial, descripcions topogràfiques, partions, etc, molta vegades sense accentuar. Es tracta d'un topònim amb significat de fort i poderós, encara que para nosaltres faça referència a la vall de Sagunt.



Després de la conquesta, el Terme General de Morvedre va ser repoblat per catalans marcant aquest fet per a aconseguir una certa unitat i afirmar les seues diferències amb l'Alt Palància, repoblat per aragonesos, circumstància que es va tenir en compte quan en 1833 es va realitzar la divisió territorial, que va assenyalar, en aquest sector el límit de les províncies de València i Castelló, reintegrant a la primera alguns poblats i llocs del Terme General; com Algar de Palància, Quart de les Valls, Quartell i Benavites, així com els despoblats integrats en els dos últims pobles de la Vall de Segó que en 1707, després de la batalla d'Almansa i la pèrdua dels Furs valencians, havien sigut agregats a la província de Castelló. En aquesta última va quedar integrada Almenara, vila que en el passat pertanyia a la Vall de Segó.



En la vila de Benavites visitarem el barranc de "El Arquet" que separa les províncies de València i Castelló. Aquesta depressió natural té un recorregut de 20 quilòmetres, naix a Algar de Palància i Sot de Ferrer i conclou en el Mediterrani. Aquest barranc també és conegut com de Argines, antiga alqueria avui despoblada i desapareguda en el terme municipal d'Algar de Palància.



Els pobles que conformen La Vall de Segó són les viles de Benavites, cap de marquesat, i Faura, amb títol de comtat. Els llocs de Benifairó de les Valls, Quart de les Valls i Quartell. A aquests hem d'afegir els poblats i alquerías desaparegudes o deshabitades, com Benicalaf, Alquería Blanca, Rubau, Almorig, Albacet, l'Arap, Santa Coloma, La Garrofera, Els Frares, etc. el record de la qual perdura en algunes edificacions i, sobretot, per les partides rurals on antany van estar situats aquests poblats. 



Fonts, molins, sistars, llavaneres… iniciem així la ruta de l’aigua de la Vall de Segó, una ruta en la que enllaçarem cada un dels pobles de la subcomarca del Camp de Morvedre amb la seua història, els seus monuments i les seues atraccions hídriques.



Dirigim els nostres primers passos fins la vila de Benavites, a tan sols dos quilòmetres. Però abans d'arribar ens detindrem, encara que només siga un moment, accedint per un camí a una església que solitària i mut testimoni del passat es resisteix a perir. Estem en Banicalaf, vila avui desapareguda. Alguns murs i el temple, quasi en runes, envoltat de tarongers, guarden la memòria del seu passat.



IMG// ESGLESIA BENICALAF - BENAVITES



Benicalaf, avui despoblada i desapareguda, era lloc habitat per moriscs. Era, en principi, una alqueria rural cridada Bani-*Jalaf, un rahal musulmà. La seua església, dedicada a Santiago Apòstol, va ser construïda en el segle XVII conservant, en les seues arruïnades parets, bells esgrafiats i pintures al·lusives a la Creació i la vida de Crist. El temple va ser suprimit per al culte en 1901. Aquesta població, que pel seu escàs nombre de habitants va ser annexionada a Benavites en 1856, va ser un dels més importants enclavaments urbans del Valle de Segó.

Deixem Benicalaf en el seu etern somni, i a tan sols un quilòmetre accedim a Benavites. Preciosa vila que guarda en les seues entranyes una dilatada història de segles, amb la torre (Monument Nacional) vigilant dels senyors del lloc, dels segles XIV.XV, construïda amb romans i aràbics carreus procedents d'anteriors edificacions romans i musulmans de Sagunt i Almenara, testimonis muts i permanents del seu passat esplendor, pregona als quatre vents la importància de segles passats. Cap que va anar de comtat, primer i de marquesat, des de 1757, després.



Estem enfront d'un bell exemplar de casa pairal, és el número tres del carrer de les Parres, en la façana del qual una placa de marbre recorda que en ella va nàixer un dels fills més il·lustres d'aquesta vila, José Vila Martínez (1866 - València 1932), bisbe de Girona. Doctor en Teologia i Dret Canonge, va aconseguir la canongia doctoral en 1901, ocupant la càtedra de Dret Canonge en la Universitat de València, de la qual va ser vice-rector. En 1925 va ser elevat al rang de bisbe de Girona. Les seues restes mortals reposen en la capella de la Comunió de l'església parroquial de la seua vila natal. L'actual temple parroquial està dedicat a La nostra Senyora dels Àngels. És un immoble de reduïdes dimensions que es va acabar de construir l'any 1681, com ens ho recorda aqueixa xifra que veiem en la seua façana.



IMG// TORRE BENAVITES



Benavites compta amb poc més de sis-cents habitants. Malgrat ser la unitat de població més xicoteta de la Vall de Segó és propietària d'un ric patrimoni monumental. Visitem l'esvelta torre, el palau de la senyoria (segle XVIII), avui seu de l'Ajuntament, el molí de l'Arap que en el passat va ser una pròspera alqueria musulmana vigilant etern de l'esdevenir d'aquesta frondosa vall i el ‘Sistar de Benavites’ la qual divideixen l'aigua de la ‘Fila d’Almenara’, l'arruïnada i despoblada alqueria de Rugama que va ser dels Roiç de Corella, família de trist record en aquests pobles i, si agrada de perdre's pels estrets carrerons del centre històric ens submergirem en els segles de l'edat mitjana. Passejarem per la plaça dedicada al bisbe Vila, pel carrer del Mig i els seus entramats carrerons. Ens barrejarem amb les gents que trobarem al nostre pas i que amb tota seguretat ens obsequiaran amb la seua amable salutació.



Seguim el nostre caminar, relaxats, doncs a escassos metres, després de creuar un curt pont sobre el barranc de Benavites, aconseguirem una altra vila: Quartell. Situada en el mateix centre de la vall. És una pròspera població que conserva, en ruïnes, el seu palau senyorial del segle XVI-XVII, casones modernistes i bells exemplars de cases agrícoles que conviuen amb els moderns habitatges unifamiliars del seu eixample. En el seu terme es troba la partida rural de Alqueria Blanca, en el passat un poblat que va anar el primer a comptar amb església pròpia de tota la vall. En aquest temple va ser batejat el que seria pintor de càmera de Felipe III, Alonso Sánchez Coello (nascut a Benifairó de les Valls).



Amb poc més de mil tres-cents habitants Quartell compta amb una banda de música amb més de cent cinquanta anys de antiguitat, una companyia de teatre i de sarsuela i dos cors. Entre els seus fills il·lustres destaquen José Polo de Bernabé i Borrás (1812-Vila-real 1888), introductor en el nostre país de la mandarina comuna i el primer agricultor que va utilitzar el "guano del Perú" en els seus horts. Va ser un dels primers exportadors de taronges al Regne Unit i el primer a utilitzar, per als seus enviaments, el paper de seda que embolicava el daurat fruit. Població amb arrelada afició musical i artística, és el bressol natal del músic i compositor Francisco Sebastián Langa. 



Creuarem la plaça d'Espanya, en el centre mateix de la població, on es troba l'església parroquial dedicada a Santa Ana, temple que va ser acabat de construir en 1669. I l'edifici de l'Ajuntament, de moderna traça que ha sigut decorat i enriquit amb les seues artesanats de fusta, les seues lluminoses i artístiques vidrieres, els seus mobles d'antic aspecte i les seues ceràmiques, tot açò eixit de les mans artesanes dels alumnes de l'Escola Taller. La plaça Major, o d'Espanya, serà camí obligat per a arribar, després de recórrer uns quatre-cents metres, al nucli de població més septentrional de la vall: Quart de les Valls. 



IMG// MOLI NOU QUARTELL



Però abans d'abandonar Quartell en el nostre caminar feia Quart de les Valls, ens detindrem doncs mereix la pena, per a visitar un antic molí mogut amb les aigües de la font de la Vall de Segó, es tracta del "Molí dels Doblonets" o “Moli de Diego” -que també es va utilitzar per a l'arròs- que adquirit per l'Ajuntament serà restaurat i convertit en museu municipal. En el seu interior es conserven tots els aparells i útils originals d'aquesta ancestral edificació únic ben conservat en aquesta vall. 



Quart de les Valls és una població que amb una mica més d'1.200 habitants guarda una purificada història des dels temps més llunyans. És guardiana de belles tradicions i llegendes. Entre els seus llocs a visitar no ha de faltar el xicotet ermitori dedicat a la Verge del Pòpul, imatge que va aparèixer en una de les antigues casones en esfondrar-se un mur i resultar il·lesos uns xiquets que jugaven en els seus voltants, van quedar soterrats. L'ermita del Crist, l'església parroquial dedicada a San Miguel Arcàngel, que va ser de l'avui desaparegut convent de religiosos de l'ordre Servita.



IMG// FONT DE QUART



I per fi accedirem, a pocs metres de la població, al més bell i emblemàtic paratge natural de la comarca: La Font de la Vall de Segó, o de Quart per als habitants del lloc des de l'any 1748. Paradisíac jardí on es veu brollar, nàixer, en el seu estat natural les aigües que han de regar les fèrtils terres d'aquests pobles inclosa Almenara, avui de la província de Castelló i en el passat una de les més valuoses perles de la Vall de Segó. Fem un alt en el camí. Mereix la pena. La font era ja coneguda en temps dels romans i el seu complex sistema de sèquies i sitars constitueixen un galimaties geomètric difícil d'entendre. El geògraf Josep Cavanilles va visitar aquest encantador recinte natural en 1793 dibuixant un interessant plànol de la font conservat en l'Arxiu del Regne de València. En la seua coneguda obra diu: 



"La població, les riqueses i la fertilitat d'aquell sòl depenen de la copiosa font de Quart, les aigües cristal·lines de la qual brollen entre les arenes i grijos molt quins. Les deus que d'açò resulten ocupen 300 peus de diàmetre, i deixant entre els illots i terrenys de sis peus d'altura es reuneix en un cabal comú, dividit després en altres menors que van a fertilitzar les hortes del Valle de Segó i Almenara".



En un dels camps, propietat de Clotilde Llueca Inglada, d'aquesta població es va descobrir en 1950 la varietat de mandarina "Oroval", fet que recorda un monòlit commemoratiu de les noces de plata de la feliç mutació observada per primera vegada per l'agricultor Domingo Calabuig, a l'entrada de la població, per la qual hem accedit des de Quartell. 



IMG// MOLI VENT QUART



Després de la nostra visita a la "Font" tornarem de nou a Quart de les Valls, allí visitarem el temple parroquial i molt prop d'ell, serà visita obligada el forn de Romeu, establiment de gran solera, on podem degustar a l'hora del desdejuni, les excel·lents "coca amb tomaca", el tradicional "prim", el "pa amb oli" i altres mostres de la rebosteria que han fet d'aquesta família fidel continuadora d'una ancestral tradició de segles.



Des de Quart i per una carretera, que va ser part de la romana via Augusta, nostre caminar ens acostarà, en pocs minuts a Benifairó de les Valls. Aquesta població conserva una llarga història des de la conquesta d'aquestes terres per Jaime I d'Aragó. A Benifairó de les Valls va nàixer el pintor de càmera de Felipe III Alonso Sánchez Coello (Benifairó de les Valls, 1531 - Madrid, 1588). També en aquest solar, en un desolat i solitari molí, va nàixer Julián Gómez-Ribera "Gorkin" en 1901, destacat polític, agitador, sindicalista, periodista i escriptor fundador de nombroses publicacions i autor de gran nombre de llibres de tall polític i reivindicatiu contra el règim franquista. "Gorkin" va morir en el seu exili de París en 1987. Visitarem la casa-museu del poeta i professor Luis Guarner, avui propietat de Bancaixa. 



IMG// CASA LLUIS GUARNER BENIFAIRÓ



Benifairó de les Valls, cap de comtat, conserva enfront del temple parroquial construït en 1777 i dedicat a Sant Gil Abad, en la plaça Major de la vila, els murs del que va ser la casa-palau dels Vives de Cañamas. Es conserva una de les quatre torres, edifici inspirat en l'Escorial, que ordenara edificar a arquitectes genoveses don Joan Vives de Cañamas i Alpont en els primers anys del segle XVII, regnant Felipe III, del que era ambaixador a Gènova, virrei a Sardenya, cavaller de l'Ordre de Calatrava i senyor de Benifairó de les Valls, de Santa Coloma, Quemalo, Els Frares i La Garrofera. 



Benifairó guarda, entre moltes altres, una bella llegenda: l'aparició miraculosa de la Verge del Bon Succés, imatge que es guarda en una ermita construïda en el segle XVII situada en un paradisíac enclau, entre pinedes i tarongers. Per a accedir a l'ermita hem de pujar cent esglaons de tortuosa escala pètria. 



Benifairó de les Valls és la segona població en importància de la vall, amb una mica més de 2.000 habitants.



IMG// ERMITA BON SUCCES BENIFAIRÓ



El nostre passeig es completa transitant pels estrets carrerons del seu centre històric, mut testimoni de mil històries i com el bon temps ens acompanya visitarem un tradicional i ben conservat safareig públic del segle XVII-XVIII.



Seguim nostre caminar i possiblement no et t’adones però hem passat a un altre poble. Ja no estem a Benifairó de les Valls. Un habitatge ens separa, d'una banda, i el barranc de la Canaleta per un altre, de Faura. La vila de Faura, la més important de la Vall de Segó, compta amb una mica més de 3.000 habitants. Faura és el resultat de la unificació de diverses alqueries i xicotets poblats d'origen musulmà, entre ells Almorig i Rubau. La nomenclatura dels carrers i places i les partides rurals ens recorden l'existència, en el passat, d'aquests pobles.



En aquesta vila serà visita obligada la casa comtal, edificada entre els segles XIII-XIV sobre una de les torres de la muralla. En aquesta casa es van celebrar, en temps del beat Juan de Ribera, els sants oficis per trobar-se el temple parroquial en ruïnes, ordenant-se es construirà un altre de nova planta, així com una casa-abadia. L'actual propietari d'aquest emblemàtic edifici, Carlos Orbe, vescomte d'Orbe, ens atendrà amb l'amabilitat que li caracteritza. És un bell exemple de residència senyorial en procés de restauració. 



IMG// ESGLESIA FAURA



En deixar el palau visitarem, ja que la tenim davant, l'església parroquial dedicada als Santos Juanes, temple de marcat interès arquitectònic. Pujarem a l'ermita de Santa Bàrbara, patrona de la vila, construïda sobre un xicotet promontori al peu de la Rodana en 1716 i el seu Calvari, annex, construït a la fi del segle XVIII. Ens perdrem després entre els carrers estrets i tortuoses del casc antic de la vila, entre elles la plaça de l'Hostal, establiment on va estar allotjat, en el seu exili, el més gran poeta que Espanya ha tingut, Lope de Vega. En aquest lloc se suposa va ser on va redactar el seu “Pelegrí en la seua pàtria”.



Com és pot comprovar, Faura i Benifairó de les Valls es fonen en un sol, per açò no és d'estranyar que en 1844 es fusionaren ambdues poblacions i formaren Vila de la Unió, unió que va ser dissolta en 1906.



Faura celebra, des de temps immemorial, la seua tradicional fira popular el primer diumenge de desembre. És poden degustar els famosos "pastissos de moniato", "coca amb tomaca" i altres especialitats que ve elaborant, des de fa dècades, una família en el forn de Sant Mariano.



I ací acabem la ruta que entrellaçant aigua i història ens ha fet recórrer, a peu, la subcomarca de la Vall de Segó. Ha pagat la pena?



ARTICLE PUBLICAT AL LLIBRET FALLA REIS CATÒLICS DE SILLA 2018