IMG:// Plànol 2017, Institut Cartogràfic Valencià
(* Bassat en el llibret Mossen Sorell Corona de 2010, coordinat per Rubén Tello)


anatomia n. f.
  1. Disciplina que estudia l'estructura, la forma i les relacions de les diverses parts del cos dels éssers vius:
    1. Anatomia humana; anatomia vegetal; anatomia animal.
  2. Forma o aspecte exterior del cos d'un ésser viu:
    1. Saps descriure l'anatomia del gat?
  3. Anàlisi i estudi de les diverses parts que conformen un assumpte o un problema:
    1. Determinar l'anatomia d'un problema tècnic.


Les Comissions Falleres estan arrelades en un territori urbà. És a dir, cada Comissió Fallera correspon a un determinat espai, compost per un nombre concret de places, carrers. És una unitat geogràfica menor que el barri, però que té implicacions imaginàries, identitàries i de sociabilitat.

És la demarcació fallera, un concepte que es va consolidant al llarg del segle XX La suma de les demarcacions de totes les Comissions Falleres és igual a la ciutat sencera, tenint el seu origen en la cultura popular urbana.


L’origen faller de la comarca sembla que ens porta exclusivament a Sagunt i el seu Port. És clar que allí es troba la història fallera més intensa i extensa. Però també és cert que en els municipis del Camp de Morvedre han sorgit destacables experiències falleres que formen par del passat dels pobles. No sols això, sinó que el llibret més antic de tota la comarca va estar escrit a Estivella el 1924, uns anys abans fins i tot que es plantés el primer cadafal al Port de Sagunt el 1927.


En 1927 és coneix com l’inici de les falles al Port de Sagunt. La falla en qüestió seria l’actual Falla Luis Cendoya, que es planta en la plaza 1 de maig. Dins del món faller han existit des d’eixe moment diferents comissions que han plantat tant a Sagunt, Port, així com a diferents pobles de la comarca. Quan és va crear l’actual Federació Junta Fallera de Sagunt, Junta Fallera de Sagunt a 1974, hi havien falles històriques que és varen tornar a muntar amb l’antiguetat anterior i altres que és crearen de nou. En este sentit, és té consciència de la falla, la Rodrigo, per un document que enguany fa 65 anys on la falla de la Plaza Rodrigo i adjacents, de Port de Sagunt, va nomenar al senyor alcalde faller d'honor. L’alcalde era José Blasco Such i està arreplegat en l’Arxiu Llueca-Juesas d’Imatges de Sagunt, dins de la carpeta del Cataleg de Bens de l’Alcalde “17.3.112 Saluda del president de la falla Plaza Rodrigo nomenant faller d'honor a l'alcalde Blasco. Sagunt 26 de gener de 1953.”*


(* llibret la marina “seduccions”, 2017)


En l‘època més moderna en 1991 un grup de veïns de la Plaça de Rodrigo i Adjacents, crea la comissió fallera on estava la pre-existent dels anys 50 però sense agafar-la com a referència, és a dir perdent l’antigüetat i el número de cens corresponent. Al 1991 la plaza Rodrigo torna a tindre falla, torna a ser punt neuràlgic de festa i vida dins del barri.


Anatomia d’un temps
1929-1930




IMG:// Plànol 1928, Institut Cartogràfic Valencià


A instàncies de José Ferrús, president de la Federació Valenciana de Taxis, s'autoritza la primera parada en el Port de Sagunt el 16 de maig de 1928. Els participants a la VI Assemblea de la Federació de la Premsa d'Espanya van visitar les instal·lacions de la siderúrgia saguntina, acompanyats per alt personal de la companyia.

En 1929, en el Port, es va inaugurar l'església de La nostra Senyora de Begoña. L'edifici, d'estil renaixement a imitació de la basílica de Bilbao va ser construït sota la direcció del delineant projectista Emilio Silva Arano, a càrrec de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani. El temple té una nau central i dos laterals, un cor amb òrgan i campanar. El temple va ser cedit al arzobispado de València al desembre de 1967.

El dia 10 d'agost de 1929 es van celebrar en el teatre romà els I Jocs Florals de la ciutat. Milagros Casanova va ser la Reina de les Justes, el mantenedor Eduardo Antón i el poeta guardonat amb la Flor Natural, el sacerdot saguntí José Zahonero Vivó.

El 15 de desembre de 1929 els saguntins van ratificar la seua fidelitat a l'ensenya que els concedira Jaime I.

Aquell dia Sagunt va viure una jornada plena de fervor patriòtic: la col·locació de la primera pedra del que seria Col·legi Públic Cronista Chabret i la benedicció de l'ensenya local, una
còpia exacta de l'anterior. En 1929 era alcalde de la ciutat Baltasar Palanca Masiá.
15 de desembre de 1929. En el Saló consistorial de la casa capitular, es van reunir l'Alcalde i Regidors de l'Ajuntament: Baltasar Palanca Masiá, Remigio Santibáñez Gorostegui,
Ramón Gaspar Huguet, José Andani Boluda, Vicente Arnau Andrés, Salvador Agusti Such, Enrique Rubio Gallur, Manuel Romaní Verdaguer, Vicente Peris Moros, Joaquín
Pérez Pérez, Francisco Moros Flors i Juan Martínez Gallego, amb assistència
i presidits per l'Excm. Sr. Governador Civil de la província, Don Heraclio Hernández Malillos, amb la finalitat de procedir a la benedicció i inauguració de la Bandera de l'Ajuntament,
i fent-se constar que en atenció al fet que s'havia desgastat la Bandera o Senyera de la Corporació Municipal per l'ús de molts anys, va acordar aquesta fer una altra nova que, com a continuació d'aquella, servisca d'estendard de la Ciutat, es van traslladar a l'Església Parroquial de Santa María, on i oficiant la missa Don Pascual Llopis, com a delegat del Eminentísimo Sr. Arquebisbe de la Diòcesi, Dr. D. Prudencio Melo Alcalde, va ser beneïda
per ell mateix l'expressada Bandera amb els rituals propis del cas.

Després de l'acte celebrat en l'església de Santa María: es va traslladar el consistori, els senyors Regidors en Corporació, presidits per l'Excm. Sr. Governador Civil, amb
la Bandera desplegada a la Casa Capitular, rendint-li els honors corresponents,
a la seua entrada a la mateixa, on per l'esmentada autoritat provincial i l'Ajuntament es
va disposar que, en endavant siga la repetida Bandera l'estendard que ostente l'Ajuntament com Senyera de la ciutat. El secretari de l'Ajuntament va acabar l'acta de la Corporació amb la relació dels assistents a l'acte: l'Excm. Sr. Marquès de Sotelo,
Cap Provincial de la Unió Patriòtica i Alcalde de València, Do Primitiu Peiró, Ajudant de l'Excm. Sr. Capità General de la III Regió Militar representant al mateix, Don Julián Losada Ortega, Delegat Governatiu, Don Francisco Navarro Romero en representació
de la Diputació Provincial, el Sr. Cònsol de la República de l'Uruguai D. Eduardo Martínez Sabater i altres distingides Autoritats i Personalitats de la Capital i de la Ciutat,
donant-se per acabat amb l'extensió de la present que signa el referit
Excm. Sr. Governador Civil i els Srs. Alcalde i Regidors, de tot la qual cosa jo el Secretari de la Corporació, certifique.

La premsa d'aquells dies es va fer ressò dels històrics moments que estava vivint la nostra ciutat: Els actes del diumenge a Sagunt no són sinó una de les magnífiques conseqüències culturals i polítiques de la gran obra directora que realitza l'Ajuntament presidit per l'insigne valencià, don Baltasar Palanca Masiá, alcalde actual de la ciutat que va ser bressol de l'heroi Romeu. Certament en la considerable renovació de Sagunt el senyor Palanca, esperit d'incansable abnegació i singular clarividència, ha trobat en els seus camarades de Consistori i en l'intel·ligent i digníssim secretari don Rafael Martínez, una col·laboració inestimable. La jornada del diumenge és una de les moltes que Sagunt escriurà en la renovació i progrés de la nostra regió amadísima… Una greu crisi governamental i econòmica porta al trast la dictadura ja deteriorada en començar 1930.


(* Testigos de Nuestro Tiempo, Emilio LLueca, El Economico, 2000)


Urbanisme*


Al 1930 el problema clau, per estudiar esta época, resideix en la inexistència durant aquest període d'una legislació sobre nous assentaments, no és fins fins a 1931 on es promulga una llei.

Ara bé, l'assentament urbà del Port no s'estava construint sobe terrenys prèviament adquirits per l'empresa, no que eren els propietaris de les diferents parcel·les els qui. prenent alguna referència geogràfica: la carretera o la platja. Es comprèn doncs que, no existint cap noció d’urbanitat. el creuament dels carrers era un vertader problema: podria o no l'ajuntament obligar al fet que els propietaris cedisquen els terrenys necessaris per fer els carrers?. Ha d'expropiar pagant Indemnitzacions?, i tot dins del paper que en les idees de l'època exercia l'intocable dret a lo propietat. L'objectiu era clar planificar minimament l’edificació, o el que és el mateix: delimitar la frontera entre l'espai privat i el públic.

Els primers projectes que vertaderament planifiquen els van iniciar amb els treballs d'Angel Romonf tendien a configurar el traçat mitjançant un 'Plànol General d'Urbanització" que li va ser encarregat per acord de la municipalitat al setembre de 1923. Serà a partir d'aquest moment quan surgirán els primers problemes. ja que no tots els propietaris estaven disposats o cedir voluntàriament part dels seus terrenys per a carrers, ni tots els edificis ja existents es disposaven a la quadricula general.


L'anterior liberofisme urbanístic començava o limitar-se amb el requeriment d'Instàncies de caràcter consultiu previ a l’edlficació i la imposIcó de multes als infractors de les alineacions. Encara que a pesar dels creixents intervencions de la administració en segueixen sent els particulars els qui -fonamentalment a partir de 1923- construeixen els voreres. disposen jardins, cobreixen sèquies, etc..

Són els anys daurats de la ciutat i es viu un fort creixement. El període entre 1929.1930 comprèn els dos anys de major creixement urbà. Seguits d'uns altres de paralització -fins i tot reculada- en l’evolució urbana. Tots els projectes que s’havien Iniciat en la dècada anterlor es paralitzen i no són realitzats. truncats per la crisi industrial. Tan sosl s'emprendran durant aquest període alguns projectes d'obres públics amb l'objecte primordial de donar jornals als obrers en atur.

Acabada la guerra civil, lo historia de l'assentament portenc es desenvolupa paral·lel a l'esforç de supervivència de la seua industria. Després de diversos períodes de reactivació económica durant els governs de l'època franquista, la situació és torna insostenible.





IMG:// Plànol 1945, Institut Cartogràfic Valencià


(* Catálogo de Protección del Patrimonio Arquitectónico y Urbaniístico de Sagunto N2 "Puerto de Sagunto", Universitat Politècnica de València)


Anatomia d’un emplaçament
39.661767, -0.220743


El desenvolupament de la indústria siderúrgica esdevingut en Port de Sagunt durant el segle XX va afavorir un creixement demogràfic sense precedents en la zona i va impulsar la creació de Centre Port, el barri a partir del qual es va iniciar la urbanització de la resta d'espais que, actualment, conformen aquest nucli poblacional. En el seu entramat urbà, dissenyat en forma de reixeta per a facilitar la creació de zones residencials funcionals i ben comunicades, encara es mantenen algunes construccions originals: blocs de pisos de mitja altura orientats a cobrir la demanda d'habitatge dels treballadors industrials. Les edificacions posteriors han anat elevant lleugerament la seua altura i s'han ampliat els serveis i equipaments bàsics.


Plaça Rodrigo
Constructor

Una plaça és un espai urbà públic, ampli o xicotet i descobert, en el qual se solen realitzar gran varietat d'activitats. Les hi ha de múltiples formes i grandàries, i construïdes en totes les èpoques, però no hi ha ciutat en el món que no compte amb una. Per la seua rellevància i vitalitat dins de l'estructura d'una ciutat li les considera com a salons urbans.

Amb freqüència són l'element nuclear d'una població, el lloc al voltant del com comencen a alçar-se les edificacions més representatives, amb el que es converteixen en símbols del poder, i en ocasions reflecteixen la dualitat de poder (religiós i polític). Són típiques en molts pobles la plaça de l'ajuntament i la plaça de l'església; en localitats majors són més pròpies la plaça de la catedral o la plaça del palau.

Les places són el centre per excel·lència de la vida urbana. En elles es concentren gran quantitat d'activitats socials, comercials i culturals. Les funcions simbòliques, tant polítiques com a religioses són de gran importància en aquests espais, sent triades per a la celebració de coronacions, execucions, manifestacions, processons, canonitzacions... Sovint són triades per a alçar en elles monuments commemoratius o estàtues, ja que són espais singulars i adequats per als mecanismes de manteniment de la memòria històrica. A més, en ser llocs de trobada, alberguen activitats lúdiques i festives: festes, jocs, espectacles, esports, mercats ambulants o qualsevol acte públic imaginable.

El segle XX, amb la revolució del transport urbà que porta l'ús de l'automòbil va fer de la funció viària una de les essencials d'aquests espais, mentre que, d'altra banda, la saturació del tràfic i l'estacionament va portar com una de les solucions la peatonalització de molts d'ells des de finals d'aqueix segle. Una altra qüestió que a voltes ha deslligat la polèmica és la revaloració del solado clàssic (llamborda) enfront del sòl vegetal dels espais enjardinats o a l'asfalt dels vials, en un concepte que ha rebut el nom de plaça dura (Plaça de Dalí, a Madrid, Plaza de les Arenes i parc de Joan Miró, a Barcelona).

Per a algun autor, les reflexions de l'urbanisme més recent (la postmodernitat, el deconstructivisme), parteixen del desdibuixament de la diferència entre plaça i calle conseqüència de l'arquitectura de bloc obert propugnada pel Moviment Modern i el funcionalisme.


Rodrigo, de nom Joaquin i que sembla no tinga cap relació amb el músic, va ser un constructor el qual va alçar cases al voltant dels carrers Sogorb i Gómez Ferrer (carrer ja existents en 1928 con és pot vore als Plans de Port de Sagunt digitalitzats per l’Ajuntament de Sagunt) *, seria la construcción de las casas que actualmente van de Gómez Ferrer 77 fins a Vicent Andrés Estellés 33.




IMG:// Plànol 1956, Institut Cartogràfic Valencià
En aquesta època l'Ajuntament no tenia cap plaça pública al nucli de Port de Sagunt, ja que les Avingudes (com l'Albereda) o les places eren de caràcter privat. Al llibre Urbanismo y arquitectura industrial en Puerto de Sagunto, (1907-1936) de José Martín Martínez ho explica clarament “…Un fet curiós és que, igual que l'Albereda, aquestes places van mantenir un caràcter privat fins a molt vesprada. Aquest fet ve dau per haver sigut formades en terrenys privats sense cap intervenció municipal, i no pesar sobre elles, les servituds més assumides històricament, que afecten als carrers”. I més tard contínua dient: “L'única plaça que, al costat de la de Luis Cendoya, va tenir caràcter municipal des d'un principi, va ser la plaça de Joaquín Rodrigo, però no perquè l'Ajuntament l'adquiria, sinó perquè el propietari dels terrenys els va cedir en 1930 amb tal fi”.

Com ja hem dit abans la plaça està enmarcada dins del a progressió lineal de l’urbanisme de Port de Sagunt, un urbanisme, que segons els autors, que buscava la millora de la qualitat de vida de totes les classes socials. Una millora de qualitat basada en la universalització de la higiene i en la mobilitat.


Els carrers que desenvoquen a la plaça, alguns retolats abans de la creació de la mateixa i altres després, la primera pública de Port de Sagunt son molt diversos però marquen molt clarament el que és una ciutat, periodistes, escriptors, humanista, filòsof, pedagog, polític, metge, encara que és tira en falta algun nom de dona, que fan, sempre simbólicament, de la plaça Rodrigo un punt neuràlgic en la nostra ciutat.


Segons explica l’historiador Buenaventura Navarro, després de diferents investigacions a l'Arxiu Municipal de Sagunt, la Plaza Rodrigo apareix nomenada, per primera vegada, en el Ple del 12/06/1940*, fulla 168, en tractar eixe Ple de les categories dels carrers i els llocs de Sagunt i de Port Sagunt, la "Plaza Joaquín Rodrigo" en el lloc nº 68 com a via pública de 1ª categoria.
Per contextualitzar aquest periode en 1940 la població de fet era de 26.932 habitants. José Blasco Such era designat alcalde de la ciutat el dia un de febrer,  cessant en el càrrec a petició pròpia el 27 de gener de 1941.

Després de reparades les maltrechas instal·lacions industrials del Port, bombardejades durant
la guerra civil, el 27 de febrer de 1941 s'engega un alt forn i els forns de cok. En 1950 l'antic sistema és substituït per tres bateries de quinze forns cadascuna, tipus Otto, amb capacitat per a 750 tones diàries de cok. En 1940, el port de mar tenia un perímetre pròxim als dos mil metres, d'ells, cent vint es destinaven a cargadero de mineral.

Sagunt comença la dècada dels quaranta, els anys del racionament i l'estraperlo, amb
alegria per a un gran nombre de ciutadans, en rebre la notícia que el número 58.856 de la Loteria Nacional, venut per la Societat de Caçadors, havia tocat íntegrament en la nostra Ciutat. Poc menys que 15 milions de pessetes.

En 1941 era alcalde de la ciutat Ángel Ruiz Villaplana. En 1942 es van recuperar algunes peces arqueològiques dipositades en el Museu de Belles arts de València pel conserge del museu de Sagunt, Mariano Gómez Nadal, davant el caire que prenia la contesa civil i davant el perill que corrien les peces arqueològiques que es conservaven en el museu del castell, que construïra l'Estat en 1925 per a conservar les troballes de l'excavador Manuel González Simancas
Segons l’investigador porteny, Buenaventura Navarro, explica també que als Censos de població no apareix fins al Cens de 1960. Però açò no vol dir que abans no existira. L'explicació és deguda al fet que aqueixa plaça està travessada per diversos carrers: en sentit aquest-oest són el carrer de Pablo Iglesias (abans Ruiz de Alda), el carrer de Luis Vives i el carrer de Gómez Ferrer. I en sentit nord-sud per l'actual carrer de Vicent Andrés Estellés.


En 1960, l'anomenat de l'alliberament econòmic. La pesseta queda surant en competència amb les altres monedes europees. Els canvis reals ofereixen l'oportunitat a les
gents d'altres paises passar les seues vacances estivals a Espanya; els estrangers trauen el cap als Pirineus i queden sorpresos de les belleses naturals i l'hospitalitat de les nostres
gents. El “boom” turístic està naixent i els constructors i promotors d'apartaments s'afanyen
per a donar recer als forans que ens visiten. Aquesta és la tònica general en tot l'Estat i Sagunt no podia sostraure's a la moda, comptant amb un tríptic de possibilitats que poques
ciutats poden oferir: un conjunt arquitectònic únic que conserva l'acròpoli, el teatre romà,
el barri jueu, museu arqueològic, cases pairals, etc. tretze quilòmetres de platja amb fines i daurades arenes, de suau perfil i, a cinc quilòmetres de la costa, una zona de muntanya coberta d'extensos boscos de verds sucosos i pinedes. Tot açò situat en una cruïlla de camins
que ens comuniquen amb Catalunya, Aragó i el sud d'Espanya.

Al febrer s'inicia la publicació “Sagunt”, butlletí mensual d'informació i cultura de l'Ajuntament.
El número cinquanta ho va aconseguir en els primers mesos de 1964 quan va cessar la seua publicació.

El 14 de març era triat president de la Societat de Caçadors Alfredo Masiá Peris. Manuel Martínez Sánchez, Rafael Benavent i Manuel Bru van crear, en 1960, l'empresa exportadora de cítrics “Benamar”. Marca que va aconseguir gran prestigi en els mercats d'Europa, especialment a Alemanya.

El 23 de juliol se celebren en el teatre romà els IV Jocs Florals organitzats, una vegada més, per la Penya Esvaradora i Delegació del Rat Penat. Angeles García Caruana seria la reina de les justes literàries, el mantenedor Diego Sevilla Andrés i el poeta guardonat amb la Flor Natural l'il·lustre cronista de València, Francisco Almela i Vives.

El 17 d'octubre el ministre secretari del Moviment, José Solís Ruiz, acompanyat del delegat nacional de Sindicats, va inaugurar la nova Casa Sindical construïda per la Delegació Nacional de Sindicats. A l'acte van acudir nombrosos comandaments nacionals, provincials i locals i gran nombre de saguntinos amb grans mostres d'alegria per l'acte que s'estava celebrant. Segons la premsa local d'aquells dies “I és en aqueixa acollidora i nova casa sindical on es reuneixen els representants de patrons i obrers, i on acudeixen els enquadrats dels diferents sectors per a dialogar i resoldre els seus problemes en la millor harmonia, amb els millors assessoraments, i a l'empara d'aqueix símbol de pau i de justícia social que impera
en la nostra pàtria des del dia de la victòria de la causa nacional sindicalista i que està tan dignament representat per l'esvelta figura del nostre invicte Cabdill d'Espanya, Francisco Franco”.


(*Acta de la sesión plenaria de 12 de junio de 1940
(* TESTIGOS DE NUESTRO TIEMPO, Emilio Llueca, 2000. El Económico de Sagunto)


IMG:// Acta sessió plenària 12/06/2017









Carrer Vicent Andrés Estellés
Periodista i escriptor





CORAL ROMPUT, 2
...Després es lleva el fang i aleshores sorgeix,
noble, el cap de Beethoven. Emil Ludwig. ¿I el cap
d’Emil Ludwig, de Goya, de Quevedo? A Sagunt
hi havia uns caps ibèrics: tu no els vas voler veure.
Tampoc vas voler veure un fang bastant eròtic.


Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.

La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l'empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.

El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l'any 1978, que va ser arbitràriament substituït.

Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: «Estellés escriu des del poble». Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.

Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat «els manuscrits de Burjassot», de difícil datació a causa d'aquest continuat procés de reelaboració.

Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes:


aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i

circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.


Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.

Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià –del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978–, es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d'un futur que s'endevinava joiós.

Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987).

En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradissa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.

Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres. O, com diuen els assagistes Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, estudiosos de l'obra del poeta:

«...moltes vegades, en alguns dels seus poemes més suggerents –Coral romput, A mi acorda un dictat, Cant temporal i molts d'altres–, es converteix en una narració subjectiva i dislocada, en una confessió íntima que assoleix –'un entre tants'– característiques universals. 'Poeta de realitats', com ha dit també Joan Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l'horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l'alienació, la incomunicació, però també l'esperança, la lluita gairebé constant, els moments fràgils d'alegria. Tot açò i més és la poesia d'Estellés. [...] És la poesia militant –'que em facen les paraules servei concret de pedres'– d'un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats." (Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Quaderns Tres i Quatre, 1981)

El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres.

El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.

Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


En aquest Mural del País Valencià (1996) apareix Sagunt,


“He begut e vi de Sagunt
que me vares dur, oh amic
Li he retuts els honors
deguts a la seua fama
menjant olives trencades
unes ametlles mallorquines”


Carrer LLuis Vives
Humanista, filòsof i pedagog





Juan Luis Vives. Pensador espanyol (València, 1492 - Bruixes, Flandes, 1540). Nascut en una família de jueus conversos, va estudiar en les universitats de València i París. Des de 1512 es va establir en Flandes, on va ser professor de la Universitat de Lovaina i va entaular una estreta relació amb Erasme de Rotterdam. També va mantenir amistat intel·lectual amb Tomás Moro, que li va portar a ensenyar en la Universitat d'Oxford des de 1523.

Igual que Moro, es va oposar al divorci d'Enrique VIII, motiu pel qual va ser arrestat i va haver de deixar Anglaterra i tornar a Flandes en 1528. La seua influència sobre l'Europa del Renaixement va ser enorme, doncs no solament van acudir a consultar-li els més influents artífexs de la Reforma protestant i de la Contrareforma catòlica, sinó que va ser tutor i educador de molts nobles que van ocupar posats de responsabilitat en la monarquia de Carlos V.

El seu pensament és un dels màxims exponents de l'humanisme renaixentista: va tractar de rescatar el pensament d'Aristòtil, descarregant-ho de les interpretacions escolàstiques medievals; va sustentar una ètica inspirada en Plató i en els estoics. Però, més que plantejar teories d'alta volada, Vives va ser un home eclèctic i universalista, que va avançar idees innovadores en múltiples matèries filosòfiques, teològiques, pedagògiques i polítiques, i va proposar accions en favor de la pau internacional, la unitat dels europeus i l'atenció als pobres. Entre les seues abundants obres cal destacar els tractats Sobre l'ànima i la vida (1538) i Sobre la vertadera fe cristiana (1543).

Els seus escrits, tots en llatí, són aproximadament uns seixanta. La varietat d'aquesta obra i el seu valor d'innovació revela la profunda qualitat humana de Luis Vives, que insisteix en problemes de mètodes, per la qual cosa abans de res és un pedagog i un psicòleg. En el seu tractat D'anima et vita (Sobre l'ànima i la vida), àdhuc seguint a Aristòtil i defensant la immortalitat de l'ànima sobre la base de l'argumente "cap de bestiar omnis sic es habet ad esse, quemadmodum ad operari", atribueix a la psicologia l'estudi empíric dels processos espirituals, estudia la teoria dels afectes, de la memòria i de l'associació de les idees, per la qual cosa se li considera com a precursor de l'antropologia del segle XVII i de la moderna psicologia.

De la seua obra pedagògica destaquen la Institutione de feminae christianae (1529, L'educació de la dona cristiana), espècie de manual ètic-religiós per a la jove, la dona casada i la vídua; De ratione studii puerilis (1523), sobre els mètodes i programes d'una educació humanística; De ingenuarum adolescentium ac puellarum institutione (1545) i De officio mariti, similars a les anteriors. De disciplinis (De les disciplines, 1531), finalment, es divideix en tres parts: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis i De artibus.

En elles Vives proposa una renovació i plantejament més científic de l'ensenyament enfront de la artificiosidad i vacuidad escolàstica i retòrica del temps; l'ensenyament haurà de realitzar-se a més d'acord amb la naturalesa i personalitat de l'alumne, és a dir, la psicologia ha de ser la base de la pedagogia, i en aquest sentit havia dirigit des de Lovaina (1519) contra els escolàstics de la Sorbona el seu text In pseudo dialecticos. En realitat, Vives supera ja l'humanisme i marca el trànsit de la pedagogia a l'edat moderna i la instauració de la psicologia com a ciència experimental, precedint a Descartes i a Bacon.

En un altre grup d'obres que poguérem cridar socials, trobem els coneguts tractats De subventione pauperum (El socors dels pobres, 1526) i De communione rerum (1535) en oposició als principis extrems individualista i comunista; preocupat en general pels problemes del seu temps, escriu Vives una sèrie d'obres, sempre de temes concrets i amb propostes de solucions, com De conditione vitae christianorum sub Turca (1526) o Dissidiis Europae et bell Turcico (1526), sobre els problemes del cristianisme en relació amb els turcs i la reforma protestant.

El seu Rethoricae sive de recte ratione dicendi libri III (1532) és un interessant tractat de retòrica, amb importants innovacions, que fan d'ella un precedent directe de les modernes preceptives. Vinculat a la seua fama de filòleg i humanista tenim els seus Linguae latinae exercitatio (1538, Exercicis de llengua llatina), diàlegs plens d'una encantadora senzillesa que va dictar per a l'exercització escolar.

Altres obres seues són De veritate fidei christianae, (Sobre la vertadera fe cristiana, 1543), apologia catòlica dedicada pel seu deixeble Craneveldt al pontífex Paulo III en 1543; De causis corruptarum, De tradendis disciplinis i De ratione dicendi, amb temes de les seues explicacions universitàries sobre el problema de l'ensenyament; el comentari del de civitate Dei, de Sant Agustín; De initiis sectis et laudibus philosophia (1521); De pacificatione (1529), dirigida a l'arquebisbe de Sevilla Alfonso Manrique, amb exposició de les idees sobre la pau; i De concòrdia et discòrdia in humà genere, dedicada a l'emperador Carlos V (1529).

Ad sapientiam introductio i Satellicia són dues col·leccions de sentències morals, amb un total de 805 màximes, dedicades a la princesa María, i de les quals és famosa Veritas, tempora filia (la veritat és filla del temps). La primera col·lecció de les seues obres es va publicar a Basilea en 1555; la més completa va ser la publicada a València per Mayans (1782-90, en vuit volums). Van ser molt traduïdes a l'espanyol i al francès.

L'important en Vives és la seua preocupació per aquells aspectes més immediats de la realitat humana; amb un profund coneixement de l'home i de la seua història, Vives va poder intuir les decadències de la seua època, al mateix temps que la seua concepció prudentment optimista de la vida li impulsava a renovar aquesta realitat. Catòlic, comprensiu i tolerant, dotat d'un gran sentit de la realitat, Vives va aplicant aquests mòduls invariables del seu coneixement als problemes que estudia.

La seua vida i la seua obra s'han fet model d'universalitat i profunditat, de pasmosa seguretat; la seua actitud va ser la del millor humanisme, però enaltit per virtuts més universals de sobrietat i mesura, d'una profunda solitud i comprensió del fenomen humà, a través de la qual aquest humanisme va cobrar característiques més transcendentals que les brillants i entusiastes de l'època.


Carrer Pablo Iglesias
Polític



(Anteriorment Julio Ruiz de Alda Miqueleiz (Estella, 7 d'octubre de 1897-Madrid, 23 d'agost de 1936) va ser un aviador espanyol, considerat un pioner de l'aviació i cofundador de Falange.
Fill de Silvio Ruiz de Alda i Francisca Miqueleiz. Va ser el major dels seus germans i va néixer en la localitat navarresa de Estella el 7 d'octubre de 1897, al carrer de Sabateria, número 1, en una casa que amb la seva monumental escalinata, les seves reixes llaurades i el blasó de la seva façana, conserva encara l'abillament de palau dieciochesco que va constituir la seva destinació inicial. Amb quinze anys va ingressar en l'Acadèmia preparatòria Militar Iriarte. Després de l'examen d'ingrés en l'Acadèmia d'Artilleria de Segòvia, ingressa l'1 de setembre de 1913, amb el número 1 de la seva promoció.)


Pablo Iglesias (1850/10/18 - 1925/12/09) Dirigent obrer espanyol, cofundador del Partit Socialista Obrer Español (PSOE) en 1879 i de la Unió General de Treballadors (UGT) en 1888

Va nàixer el 18 d'octubre de 1850 en el carrer Nicolás, en el popular barri de Esteiro, El Ferrol, Espanya.

Fill d'una família obrera, orfe de pare a curta edat, prompte marxa a Madrid amb la seua mare i germà. S'explica que van fer el llarg viatge a peu i tirant d'un xicotet carromato en el qual porten els pocs bártulos que tenien.

En la capital, la mare ha de demanar almoina i ingressa als seus dos fills en l'Hospici de Sant Fernando. Allí aprèn l'ofici de tipógrafo el que li ajuda a trobar treball en diferents impremtes madrilenyes col·laborant amb la seua mare, assistenta i bugadera, en la sustentació de la família.

En 1870 ingressa en la Federació Madrilenya de l'Associació Internacional de treballadors amb la qual trenca en poc temps. Es va adherir a la I Internacional i l'any 1873 ingressa en l'Associació de l'Art d'Imprimir, de la qual arriba a ser president. Fidel a les tesis marxistes en la Internacional va ser promotor de la creació d'un partit polític socialista.

El 2 de maig de 1879 funda clandestinament el Partit Socialista Obrer Español (PSOE). Va col·laborar en diferents publicacions obreres com a comentarista polític i en 1886 va fundar El Socialista, revista que va passar a ser l'òrgan del PSOE. En 1888, juntament amb García Gemec, crea la Unió General de Treballadors (UGT) sindicat depenent del PSOE. També promou la creació de les Cases del Poble per a la regeneració moral i l'elevació cultural de la classe obrera.

La seua capacitat organitzadora li va proporcionar les bases d'expansió del PSOE per tota Espanya i la seua consolidació en la II Internacional. En 1905, va ser triat regidor de l'Ajuntament de Madrid i, en 1910, diputat en les Corts (Parlament) amb el suport de la Conjunció socialista-republicana formada en 1909 com a conseqüència dels successos de la Setmana Tràgica de Barcelona. Va renovar la seua condició de diputat en successives convocatòries electorals i va utilitzar el seu escó per a denunciar les condicions socials dels treballadors.

En 1921 es produeix un cisma en el si del partit en refusar aquest a entrar en la Tercera Internacional, de caràcter comunista.

El 9 de desembre de 1925 Pablo Iglesias Posse moria a Madrid. El Govern concedeix autorització per a celebrar una manifestació i més de 150.000 ciutadans acompanyen el fèretre al cementeri civil de la capital.


Carrer Gomez Ferrer
Metge

Ramón Gómez Ferrer (1862-1924) va ser un il·lustre metge valencià, que va ocupar la càtedra de Pediatria de la Facultat de Medicina de València durant 36 anys. Sent el primer catedràtic de pediatria d'aquesta facultat.

Va obtenir la llicenciatura de Medicina en la Universitat de València, posteriorment va ser nomenat professor ajudant en la Universitat de Madrid per a tornar definitivament a València com a Catedràtic de Pediatria en la Universitat d'aquesta ciutat. Va presidir la Real Acadèmia de Medicina i va ser nomenat Fill predilecte de la Ciutat de València.

Va ser una figura molt popular per la seua generositat amb els pobres, motiu pel qual se li recorda amb una escultura situada en els Jardins de la Glorieta. De la mateixa manera són nombroses els carrers, avingudes i glorietes que amb el seu nom es reparteixen per la Comunitat Valenciana i per alguna localitat de Terol.

Va romandre fins a la seua mort compromès amb els problemes socials, treballant en qüestions com els tribunals de menors i l'educació dels xiquets sans i malalts, i exercint com a Vicepresident de la Junta de Protecció a la Infància i President del Tribunal de Xiquets. Durant l'última dècada de la seua vida es va esforçar en dos projectes que no van arribar a realitzar-se: la fundació d'un hospital infantil en la seua ciutat natal i d'un institut de “Nipiología”, és a dir, d'estudi interdisciplinari de totes les qüestions relatives a la primera infància.


Anatomia d’una ciutat
De com una plaça s’ha convertit en punt neurèlgic de falles, comerços i setmana santa, on el Diumenge de Ramos es realitza la Benedicció de Ramos per als fidels de Ntra. Sra. de Begoña, Verge del Carmen i San José.


Les ciutats han de contribuir a redefinir el concepte de desenvolupament, que no ha d'estar basat en la idea de consumir més i més, sinó a aconseguir una major qualitat de vida ciutadana, segons explica Gary Gardner, director de publicacions del World Watch Institute*,


(* http://www.lavanguardia.com/natural/20160214/302139634050/ciudad-sostenible.html Los siete pilares de la ciudad sostenible consultadaa el 25/04/1707)

1. La plaça, pública. La ciutat desitjada “ha de tenir com a objectiu central estratègic que es creuen i es consumen béns públics, en lloc de consumir productes privats”. Açò significa fomentar els espais públics, “crear places, parcs o instal·lacions esportives, per a permetre que la gent es puga reunir en un espai públic amb un bon ambient”, diu Gardner, que prefereix “una família que es menja un gelat en una plaça un diumenge a la vesprada que veure-la acudir a un centre comercial per a anar de compres”. En suma, es tracta de dissenyar ciutats capaces no solament de proveir aliments i seguretat, sinó que afavorisquen les relacions personals o la realització personal, l'equitat, transcendència o justícia. “Cal posar l'èmfasi en la idea de reforçar el benestar, la qual cosa pot implicar una reducció dels nivells de consum”. “El problema –continua– és que hem dissenyat una economia bàsicament per a vendre i vendre cada vegada més, encara que no se satisfacen les vertaderes necessitats”, afig.

2. Urbanisme compacte. Gardner proposa superar un model urbanístic que ha supeditat el disseny de la ciutat a la funcionalitat del cotxe . “S'han fet ciutats més grans del que es deuria haver creat”, afirma. Barcelona i Atlanta tenen una població semblant, però la capital nord-americana ocupa molt més espai. Reivindica l'urbanisme compacte i dens, enfront de l'expansiu que creix en forma de taca d'oli. “Les ciutats –diuen pensat sobretot a Estats Units– s'han fet segons el desig dels fabricants de cotxes, que van pressionar perquè desapareguera el tramvia que hi havia en els anys 30 del segle passat a Los Angeles, i els cotxes es convertiren en el principal mitjà de transport”. Aquest model dóna mostres d'esgotament. Ha de corregir-se en el futur. En l'altre extrem, les ciutats europees, més denses i compactes, amb els serveis més propers, han pogut reduir moltes vegades els desplaçaments llargs obligats, amb el que tenen una escala més humana.

3. Recuperar el centre. Protegir els centres urbans, fer-los transitables, recuperar la seua identitat... Gardner dibuixa una ciutat del futur en la qual necessàriament haurà d'haver-hi menys cotxes. “Hem de reduir l'ús del vehicle privat no solament pels problemes de congestió i de contaminació que generen, sinó perquè hem de guanyar espai per al ciutadà”, diu.

4. Qualitat de l'aire. Els cascos urbans presenten nivells de pol·lució superiors al que marquen les directives o recomana l'OMS. Per açò, és partidari de limitar l'accés dels vehicles privats als centres urbans, per exemple mitjançant el cobrament de taxes “per a generar ingressos i fomentar el transport públic”. Fa 30 anys, el 60% dels desplaçaments es feien amb bicicleta a Xina; però l'aposta del seu govern per un desenvolupament industrial sense matisos ni consideracions ambientals ha tingut com a seqüela la congestió urbana i uns delirants nivells de pol·lució de l'aire amb altíssims costos sanitaris.

5. Naturalesa. “La naturalesa ha d'estar millor integrada en les ciutats i no quedar segregada en elles. La naturalesa és un bon veí, doncs proporciona serveis ecològics valuosos”, va dir Gardner en la seua conferència, i a més va enumerar una llarga llista d'opcions per a donar entrada als espais naturals en el planejament urbà (parcs i zones verdes propers, corredor verds del centre a la perifèria, un 10% de zones salvatges, reserves d'un 40% d'espais per a boscos, teulades verdes…).

6. Energia neta. Gardner proposa fomentar el autoconsumo amb fonts renovables. Davant la necessitat de mitigar l'escalfament causat pels combustibles fòssils, és partidari de donar incentius a l'energia fotovoltaica i rebutja el mètode del fracking (l'obtenció de gas mitjançant la fractura de la roca), malgrat que ha abaratit el rebut de l'energia en el seu país. “La meua factura d'energia em costa un 20% menys que fa tres anys, però el problema és que en molts casos, en fracturar-se la roca, una part d'aqueix gas alliberat entra en les reserves d'aigua subterrània, la qual cosa ha provocat la contaminació del subministrament en certes zones”, afig. Un altre problema és que si els combustibles fòssils segueixen sent més barats, es menyscaben els incentius per a fomentar les energies renovables”.

7. Protegir el clima. Reduir els residus i reaprovechar i reciclar els materials és una altra gran assignatura pendent. “El problema fonamental és que el capitalisme és devorador de recursos, té un apetit insaciable; però el planeta té els seus límits, i hem d'aprendre a viure dins d'aqueixos límits”. És incompatible el capitalisme amb la protecció del clima? Es tractaria de “dissenyar un capitalisme més eficient perquè done senyals al mercat que hem de conservar els recursos naturals. El problema és que al consumidor se li anima contínuament a consumir més i més; i açò sempre suposarà un gran problema”.



IMG:// Plànol 1983, Institut Cartogràfic Valencià

ARTICLE PUBLICAT EN EL LLIBRET FALLA RODRIGO 2018