Una de les coses que varem parlar el passat dijous en la jornada de formació per a l'adopció va ser les diferències entre ser pare i mare biològic i adoptiu.

La veritat que mai m'ho havia plantejat. Si tens un o una filla biològica és evident que estàs embarassada i que hi ha una espera de 9 mesos que pots "controlar", però i l'adoptiva? en l'adoptiva no hi ha cap "simptoma" extern que és pot vore i no saps quina és la espera, 1 any, 2 anys, 8 anys... amb l'ansietat que això pot generar a la família adoptant.

També contaven Carme i Anna, les tècniques de Conselleria, que davant d'un embaràs tot el món s'alegra, però davant d'un anunci d'adopció? L'experiència els diu que la gent pregunta. Preguntes tal com "i que no podeu tindre xiquets?", "que ha passat?", "doncs no sé si ho aconseguireu", "i si ve un que té uns gens raros?", "i si 'estropea' a Aitana?", son preguntes que ja ens han fet (ho he ficat en pregunta però han sigut quasi totes afirmacions).

Després d'aquest dia de formació em va vindre al cap dos coses, a mi no em va a passar perque he compartit amb tot el món el procés d'adopció, i segon jo tinc clar que es la paternitat adoptiva! o no?

Estem llegint molt, llibres, blogs, inclus estem en un grup de Facebook sobre adopció a València.

Una text que m'ha agradat molt ha sigut aquest de María Elena Almaraz que és psicòloga clínica. Explica que la paternitat adoptiva ha de prendre consciència del desconeixement i dels buits que suposen el no haver compartit entre pares i fill una història comuna des del naixement i preguntar-se com crear un vincle de pertinença entre ells?, com enfrontar-se al repte d'acceptar i desitjar a aquest xique -al fet que arriba a les seues vides?, com acceptar i estimar els significants que impliquen el seu origen biològic? Aquestes són les preguntes que han de respondre's els pares adoptius per a encaminar-se cap a una adequada integració familiar.

L'èxit en la família adoptiva no depèn essencialment de la integració dels hàbits i costums diferents, ni de l'adquisició del llenguatge, ni de l'adaptació a la família, o l'escola del fill, sinó de l'adequada construcció de la identitat amb una bona autoestima. Els pares han de tenir actituds de respecte i empatia, preguntant-se sobre el fill: d'on ve?, qui és?, què sent?, què desitja?, respectant el seu dolor per la pèrdua dels seus pares, de la seua família, del seu país, del seu llenguatge… el que permetrà anar creant vincles d'inclinació segurs en la família. Respectar la seua història, estimar el seu passat, integrar la seua subjectivitat, estimar-li i desitjar-li amb les seues manques, amb les seues dificultats, serà el camí per a la creació de vincles d'inclinació segurs i poder caminar cap a avant construint junts la inauguració d'un nou lloc, que transitarà de FILL ABANDONAT a FILL DESITJAT.

Solament l'adequada elaboració per part dels pares adoptius de “el que no va poder ser”, ajudarà a establir un vincle patern filial conscient i segur, que garantirà l'adequada i subjectiva integració familiar adoptiva.