Plaers de la vida. Això és el que sempre pense quan em menge  una paella feta pel meu avi Alfredo. Eixa litúrgia de de diumenge o de dia de festa. Eixe olor a brull. Eixa taula ben parada per la meua avia Lola. Eixe moviment de cadires dels meus nebots. Eixes lluites per l’aperitiu d’Aitana i Xavi. Eixe moment de família. Eixe moment de compartir. Eixe moment d’estar tots al voltant de la taula. Eixe moment de gaudir. Eixe moment de sentir.

La veritat que els valencians i valencianes tenim una passió desmesurada per la paella –el plat típic per excel·lència-, ho reconec, però pense que no sols és pel simple plat. Els valencians i valencianes fem la nostra vida al voltant de la festa i del bon menjar. Gaudim d’eixos moments.

Com si fora una simfonia de Beethoven al soroll del foc se van ficant al “caldero”, allò que en altra época teníem per casa, oli i sal per rostir el pollastre i el conill, els caragols. La bajoqueta, de ferradura, i el piberoig. Després la tomata triturada amb un poc d’all, per netejar la paella, i ací el que alguns diuen el més important aigua d’ací, de València no val un altra, el safrà i l’arròs bomba, i per acabar el Romaní, encara que a voltes l’ànec, a voltes tavella, en temporada carxofes i el que més m’agrada a mi les pilotes.

Si, diferents maneres segur que hi ha de fer la paella, però al final tots ens la mengem igual. Encara que siga al novembre.