«Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció. Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund, que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.» Així explicava Joan Fuster en el seu llibre "Combustible per a Falles" el concepte falla.


En eixe sentit Joan Fuster, després de ser creamt en un ninot al 1963 deia una cosa pareguda a esta, «A vostés ja els ho puc dir: m'han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d'un autèntic auto de fe».

Si, "auto de fe" això és el que fem els valencians i valencianes respecte a que les Falles, l'Espai Cultural de la Festa de les Falles, siguen declarades Patrimoni de la Humanitat

La importància d'aconseguir que la Unesco trobe un tret diferenciador i l'incloga entre els seus expedients té més que veure amb la idea de "protegir" diversos aspectes de la festa que amb un possible reclam turístic o potencial econòmic. No obstant això, la possibilitat no pot deixar-se escapar fins i tot per motius vinculats a l'estrictament comercial:la Unesco és un tren que el govern valencià no deu ni pot deixar passar un any més.

Cal explicar que l'expedient elaborat pretén impulsar la candidatura de les falles valencianes en el seu conjunt, no només de les de la ciutat de València, sinó de totes les falles que existeixen en la Comunitat, en els diferents municipis que celebren les falles, per això cal fer referència a tots els elements implicats: la seua història i tradició, la realització dels monuments fallers amb el treball dels artistes fallers, llibrets, música, indumentària i la seva relació amb la pirotècnia.

L'aposta està clara. I tal i com reflexiona Gil-Manuel Hernandez, amb tot, no és menys cert que la patrimonialització de la cultura en general, i de la cultura popular en particular, implica una certa liofilització dels seus continguts, una certa “posada en valor” paradoxal que mai no se sap si és estrictament cultural o amaga una mercantilització dels béns per a ser convertits en producte turístic de ràpid consum. Potser les Falles corren també aquest risc. Per això cal subratllar que allò més originari, insolent i incontrolable de les Falles és el seu tarannà corrosiu, impugnador, incòmode, en una paraula, transgressor. Raó de més per a conservar-lo en una època en què tot just corren aires contraris a aquest esperit contestatari.

Hi ha un risc, doncs, que la patrimonialització mundial de les Falles derive en un simple afegit “costumista” a la “marca València”, que busca fer-se un lloc en el mapa de les ciutats globals de segona fila. Un motiu més que fundat per a reivindicar la transgressió fallera com a veritable patrimoni, no incompatible amb els altres valors de la festa. Probablement el seu màxim i més amenaçat valor. I com que és més que dubtós que el poder estiga interessat a preservar-lo, hauria de correspondre a la ciutadania, i també a la ciutadania fallera, protegir-lo com el més preuat tresor de la festa.