Apàtrida, història complexa dels somnis dels exiliats, terra, mar, llum, esperança, proximitat, responsabilitat, guerra, desidia, asprà diaspora dels vençuts, asprà diaspora dels somnis trencats en escenaris derruïts per les bombes, sorolls de sirenes, i al fons un cos, en la platja, tan se vol si kurd, siri o quelcom, persona sense patria, patria sense persones, i a la fí esperpent de desficasis per poder.

Refugiats de somnis, refugiats de lluites i esperança. Benvinguts, benvingudes a València, el nostre paradís, la nostra terra, la nostra estima, la nostra incertessa. Benvinguts i benvingudes migrants de les guerres, migrants valents, migrants treballadors i treballadores que busquen un futur nou, millor dit el seu propi futur. Futur en venda, futur en lloguer, futur dels joves que encara miren el seu passat i no saben com va a ser el seu present. Esperança de families, ciutats, pobles, retorn a l’orige i allí la llum, la pau, la solidaritat dels pobles, dels pobles sense estat que en el seu dia també varen ser refugiats en la seua propia patria. Refugiat enamorat que perd de vista a la seua amada per poder sobreviure, refugiat pare, mare, tio, tia, cosí, cosina, iaio, iaia que perden als seus nets, netes, fills, filles, nebots, nebodes, sense esperança de poder tornr a vore-los.

He ací l’home, la dona, que deixa tota la seua vida, el seu espai vital per poder donar eixida a uns sentiments, a unes esperances, de poder viure en dignitat i poder ser ell mateixa, i ella, per poder buscar un horitzò de vida digna encara que siga lluny de sa casa.

Diuen que la nostra infantessa és la nostra patria. Diuen que els records de quan eres menut no s’obliden mai. Pense, i repensé, que passaria si a mi en tocarà eixir del meu país, com a molt que els toca eixir al 1939, amb la meua Aitana em braços deixant arrere la meua vida, la meua família, el meu Sagunt, el meu País i tot allò que l’envolta... sols em venen llàgrimes als ulls per ells els refugiats, exiliats, apàtrids.