... O com les persones som esclaves de les nostres paraules. Ara l’hemeroteca és pot considerar l’historial del navegador o allò que és publica a les xarxes socials, twitter, facebook, instagram, youtube, google plus (ací no ho voria ningú) o altres pàgines o blogs. Així és en aquestos temps.


La dreta pareix ara que descobreix el món vent tuits de gent, que saben quina ideologia o pensament tenen, i els agafen els trauen de context i acussen, té d’allonses que ja hi han dimissions per part de la gent de Podemos i altres, salpicats per casos de corrupció o amb tuits també feixistes, xenòfobs o homòfobs no han dimitit ni pensen dimitir.


Tenim que mirar que sempre hi han dos vares de medir, dos vares que a voltes van d’un extremna l’altre. Vaig a ficar exemples d’allò que estic diguent i vull explicar a tots els lectors.


Llegia l’altre dia un article molt però que molt interessant de Siscu Baiges, on deia que “hi ha gent que escriu tuits que sonen a provocacions comparables a la del vianant violent. Tuits com els que manifestaven alegria perquè molts dels morts en el sinistre de l’avió de Germanwings als Alps eren catalans. O com el que atribuïa l’acció del nen que va matar un mestre a l’institut Joan Fuster al sistema educatiu català (o els tuits de Zapata). Davant d’aquests tuits entenc que cal reaccionar com el xofer: fer com si res i passar pantalla.


Per això, em sembla una insensatesa donar-los categoria de notícia. Me n’he assabentat d’aquestes piulades perquè alguns portals i mitjans de comunicació, els han reproduït. Si ho han fet perquè ho consideraven una notícia, hi discrepo com a periodista”. Això és el que ha dit aquesta persona.


Si ho han fet perquè consideraven que així servien a la causa. Doncs sí, no? Maldita hemeroteca. A que sí? Maldita siga l’hemeroteca.